La voluntat de fer una dramatúrgia sobre el dol en una nena de 8 anys era un repte molt ambiciós per a una companyia que va saber adaptar amb màgia un conte com Momo. La cia. de teatre Anna Roca no estalvia en recursos pel bé del muntatge. Però el problema principal d’aquest drama que vol commoure i donar llum d’esperança final, que la vida aixequi el vol, tot i el dol, és que no s’ha encertat el to ni la situació i això ha fet que la peça derivi a un lloc quasi tediós. Que intenten escapar-se a partir de l’humor. I això encara enfonsa més la primera intenció.

Les ales de la Carlota vol parlar del dol d’una nena de 8 anys per la mort de la seva mare. El seu pare és fuster i prova de treure-la del sofà, que torni a veure els seus amics, que es comuniqui amb ella. Probablement, la mare era la més propera i ara aquesta falta detecta una distància immensa entre els dos dols que es parteixen en silenci. Si a Les croquetes oblidades, les seves mares miren de tapar la mort de l’àvia, en aquest muntatge no es revela fins al final perquè la nena té tanta afició pels ocells del jardí. Ells la convide a un viatge màgic (alguna semblança a Els ocells de La Calòrica, que són molt més càustics) per mirar-se el dol a vista d’ocell i recuperar l’empenta amb el record de la mare.

Hi ha moltes decisions que sorprenen. Començant per una escenografia freda de tubs de ferro que representa un menjador d’una llar, amb un rellotge que està aturat (potser el símbol de la fi de la mare?). Les aparicions dels ocells expressaran les seves particulars (i còmiques característiques) que distrauran la filla, parcialment. Es passa per sobre de molts tòpics (que podrien donar molt més, si es volgués traslladar a una farsa, començant per la coral de Pinsans i caderneres, que es van inventar Narcís Comadira i Xavier Albertí) el vol del muntatge és incert, despista l’espectador, el descol·loca perquè hi ha la sensació (el dia de l’estrena) que són els propis actors (professionals contrastats) que no tenen clar el full de ruta del seu personatge.

Un ocell, com la cadernera que cau ferida a l jardí no pot volar amb una ala ferida. Aquest muntatge necessitaria una revisió a fons perquè pot ser molt frustrant provar d’aixecar el vol repetidament amb les ales tallades. Llàstima. Només l’efecte final commou, però ja és massa tard. L’atenció del públic (sobretot l’adult, és cert) fa estona que vola mirant el rellotge, la sortida o la conversa amb els companys.