Els pollets s’han fet grans. Segona proposta de la trilogia que els francesos Adhok – Immortels han portat a Fira Tàrrega. Aquí podeu trobar la ressenya de l’anterior: Le nid. El cas és que la intel.ligèngia actoral i la destresa de moviment tornen a ser presents, aquest cop al voltant de les dificultats dels joves d’uns vint anys per incoporar-se al món laboral. Sorpresa màxima, oi? El sistema capitalista, a priori el sistema de les capacitats i la competència entre els millors, ha fet fallida des de fa unes dècades i no assegura el recanvi generacional ni el desenvolupament dels joves, sovint les generacions millor formades de la història, però les pitjors valorades i a qui se’ls condemna en precari durant mínim la primera franja d’edat, i més important, dels seus trajectes professionals.

De nou els nou actors i ballarins de la peça anterior, en una línia de continuació entre ambdues obres, i el mateix entusiasme i energia vital. Es presenten com si es tractés d’una entrevista de feina, però tot plegat s’assembla més a un concurs de talents que altra cosa. Aquesta és la desgràcia que el tap generacional ofereix als seus pollets: lluita salvatge per un lloc, independentment de la vàlua individual. Només l’espectacle compta.

I és en això, donar espectacle, que L’envol resulta una perla meravellosa, perquè són capaços de donar de sí tot aquella preparació i tècnica apresa. Si ajuntem aquest aspecte, que despleguen en les tres parts en què està dividida la dramatúrgia, més una curosa organització de l’espai del carrer on es fa la representació, tot plegat dona com a resultat una de les intervencions més reeixides (comença a haver-hi veus que reclamen que és el millor) de Fira Tàrrega 2018.

Però si tot això no fos suficient, l’obra es clou amb una reflexió sentida, profunda, emocional, de les que provoquen estat d’ànima, d’empatia cap als protagonistes, en referir-se a allò que de fet és central en el discurs però que queda tota l’estona enmascarat per la meravellosa interpretació. I és que, per damunt de tot, només reclamen una cosa. Senzilla, bàsica i essencial: ESPERANÇA. I en aquesta qüestió, acceptem-ho, estem desarmats com a espectadors i ciutadans.