Paraula, música i imatge conflueixen
en aquest espectacular poema visual que enllaça amb originals llicències ‘La
tempesta’ de Shakespeare, ‘La pesta’ de Camus i la ‘Sonata núm.17’ –que
Beethoven va escriure després de llegir l’obra del bard anglès– com a banda
sonora. Una volguda coincidència que es troba en l’origen de ‘L’Empestat’ i que
traspua en tot el muntatge.

Encara és fosc a escena, que
ja plou. I no ho deixarà de fer. Aquesta pluja literal dota l’espectacle d’un
dinamisme extraordinari, d’una màgia que captiva per la seva bellesa i que esculpeix
un a un els mots i les notes musicals que van apareixent caigudes, com l’aigua,
de no se sap ben bé on. La boira i la llum realcen l’estampa presidida pel
piano, que es va omplint d’aigua i fins i tot dóna cabuda als intèrprets.
Excel·lents. Sens dubte, ‘L’Empestat’ no seria el mateix sense aquesta invocada
pluja, constant, sempre present, que com altres produccions que utilitzen un
recurs mòbil, com ara ‘La marató de Nova York’ d’Edoardo Erba –que vam poder
veure fa uns anys de la mà de la tarragonina Sala Trono i on els actors Joan
Negrié i Albert Triola es passaven gairebé tota l’estona corrent–, li atorguen
una particularitat que la fan especial.

Com ja va fer a ‘La
Caiguda d’Amlet’ (on també versionava Shakespeare i Camus), entre
d’altres aventures gramaticals, l’actor i dramaturg Jordi
Oriol demostra la seva passió i domini de la llengua transformant el sentit
d’uns textos per conferir-los un nou significat. Analogies, encadenaments, jocs
de paraules i una semàntica nova per explicar, amb eloqüència i enginy, que la
paraula que dóna nom a les coses, els sentiments i, en definitiva, el propi
món, pot arribar a ser un parany i, si no es controla, convertir-se en una
plaga.

Poesia artesanal, emotiva i
intel·ligent que penetra per la pell, els ulls i les orelles. Impregneu-vos-en.