Jordi Oriol ha
tornat a fer-ho. Després de caure amb l’ac de (H)amlet s’ha empastifat amb la
Tempesta. Se’ns presenta amb Carles Pedragosa per fer la seva (per)versió de
Shakespeare i d’Albert Camus, tot ubicant-se
sota una pluja suau però inclement, sobre un piano que conté l’oceà que té els
dos personatges, el nàufrag i la seva ànima, potser, aïllats del món, com a La
pesta, com a La tempestat. No cal saber-ne res, de les històries originals. Igual que amb la música de Beethoven, n’hi ha prou amb deixar-se
endur, d’intentar entrar en el bucle de paraules, de figures, de capciosos sentits, d’inassolibles
jocs gramaticals que configuren el muntatge.

Més que una
obra de teatre o un monòleg amb peus és tot plegat un poema visual on el joc de les paraules encaixa
a la perfecció amb una escenografia captivadora: un piano, una banqueta, una
catifa i aigua, molta aigua, un oceà atrapat. No cal res més per adonar-nos que
al davant tenim l’Univers sencer, un univers on tots els detalls tenen el seu pes específic: les animalesques cares del pianista, els estudiadíssims i naturalissims moviments de les mans,
les mirades, l’aigua
que vessa… I,quan
para la pluja descobrim un escenari nítid, totalment desentelat on les gotes d’aigua que encara
bateguen sembla que encaixin en la mètrica del torrent
verbal. Tot calculat, sense que ens adonem. Tot, doncs, natural.

La coordinació
de tots aquests elements fan que L’empestat sigui una obra difícil. Cal pair-la
amb gust (gaudir-la, fer-se-la
seva) per arribar a una interpretació que aconsegueixi atrapar l’espectador,
enlluernar-lo i deixar-lo bocabadat, reflectint en el sentit de les paraules: cap aquí és un Mot, cap allà, un Tom(b)… Els dos actors,
posats a les mans de Xavier Albertí, ho aconsegueixen.