Lehman Trilogy

Roberto Romei és un director que li agrada parlar de l'actualitat. Pujar a escena històries que siguin un mirall de l'avui. Efectivament, és tota una lliçó d'economia i una pedagògica mirada a la perversitat del capitalisme, que va néixer com l'oportunitat a què els que no tenien recursos poguexssin finançar elñs seus projectes tangibles a ser una màquina calculadora en què ja no se sap què es ven, què es compra i perquè, tot de cop, pot caure tot un impero per un mal dia de descofiança amb les empreses mundials.El text planteja dues parts ben diferenciades: a la primera, es veu com neix i s'assenta, mica en mica i amb l'esforç d'un estalviador amb alguna idea revoluconària el progrés a la botigueta de Lehman Brothers; a la segona, arriba l'excés, la multiplicació dels diners com si fossin pans i peixos, l'accès al món en què el diner és virtual, intangible i que, en cas de crisi, cauen els que no tenen prou recursos que són devorats pels seus antics companys de borsa. Una segona part que acaba sent esgotadora, tant per a a actors com per a espectadors, que agraïria alguna retallada de les repeticions (no totes, tampoc) qque permeti una certa continuïutat en la forma narrativa però sense excedir-se com ara. L'espai escènic és igualment atractiu en la construcció del primer quadre, mentre que en el segon, amb l'atalaia i la butaca instal·lada no amaga cap sorpresa. Podria  haver estat ocasió per anar desmuntant els fonaments del naixement per donar nou aire a una escena amb massa paruala i només moviment d'actors per l'estructura monumental.El treball dels sis actors és notable. Saben construir els personatges en els diferents moments d'ingenuïtat, poder i declivi de la seva vida. Si Robert, el nét, saltironeja quan té sis anys i s'adorm a la butaca quan tot s'esfondra (el negoci i la seva primera relació de parella). De fet, la manera com accedeixen al seu món familiar denota bé els canvis de concepció vital per a una família jueva, que vol mantenir la tradició vinguda de la seva Baviera natal.

La història del poder destructor dels diners i de la creixent deshumanització que han assumit les institucions econòmiques i polítiques desbordades per la boja carrera a la recerca del fàcil benefici centren la reflexió de 'Lehman trilogy'. La incisiva i irònica peça de Stefano Massini, dirigida per Roberto Romei, sacseja La Villarroel. Com hem arribat fins aquí? El dramaturg italià respon a aquesta i altres qüestions plantejades després de la caiguda del banc d'inversions Lehman Brothers que va desencadenar la més greu crisi econòmica, ètica i social de les últimes dècades.Tres generacions d'una família de jueus desfilen davant dels nostres ulls en el fascinant viatge emprès per l'actual director del Piccolo Teatro de Milà per narrar, en successives etapes, la deriva del capitalisme modern. L'arribada al port de Nova York de Heyum Lehman (Santi Ricart), el 1844, procedent d'Alemanya, marca l'inici del relat. Rebatejat com Henry per l'oficial d'immigració, s'estableix a Montgomery (Alabama), on obre una botiga de teixits.La arribada dels seus germans, el visceral Emanuel (Òscar Muñoz) i l'astut Mayer (Jordi Rico), ampliarà el familiar camp especulatiu. La marca acabarà denominant-se Lehman Brothers i amb ella iniciaran una frenètica carrera.De comerciants passaran a intermediaris, entrant en parcel·les com el cafè, el cotó, el petroli o els ferrocarrils, i obriran un banc amb seu a Nova York. L'evolució cap a noves fórmules d'expansió, amb inversions en automòbils, aeronàutica, grans infraestructures i el cinema, arribarà amb la segona generació. Philip (David Vert) és un dels primers financers en valorar el potencial de l'emissió d'accions a Wall Street. El seu cosí Herbert (Jacob Torres) fa carrera en la política i és el primer governador jueu de Nova York. La seva figura exemplifica el vincle entre política i diners.Robert (Rubén de Eguía), fill de Philip, encarna el supervivent de la gran depressió després del crac del 29. Líder de la recuperació del negoci, centra la seva filosofia en el suport a empreses orientades a potenciar el consum de masses. Creu que la prosperitat i la igualtat entre els individus arribaran per aquesta via i no amb la producció. La piràmide imparable dels crèdits entra en acció i la bogeria de la compra i venda de valors d'alt risc ens condueix fins a la caiguda del gegant amb peus de fang al 2008.La posada en escena d'Romei aconsegueix que aquest recorregut de 160 anys pels aspres camins de l'economia sigui no només digerible sinó entretingut i alliçonador. L'obra, que fuig de adoctrinaments i està dominada per un gran sentit humanista, es beneficia d'una escenografia simple, amb graons, que facilita el trànsit d'uns personatges dibuixats fins a l'últim detall del seu perfil psicològic i que mostren sempre la cara amable del diners. Brillant crònica del nostre temps que ajuda a reflexionar sobre el fracàs del sistema.

Cent trenta anys de la història dels Estats Units i tres generacions de la nissaga d´una família, passen pel sobri entaulat-escenari de la Sala Villarroel. Una historia explicada-narrada-interpretada per sis magnífics interprets, Santi Ricart-Oscar Muñoz-Jordi Rico-David Vert-Jacob Torres-Rubén de Eguía, que t´enganxa des del primer moment, en un treball actoral exhaustiu, adrenalínic que té la paraula com a medi principal d´expressió, però també el ritme i l´expressió corporal. Un text molt afinat del dramaturg Stefano Massi (Florència-Firenze, 1975), l´autor del també notable tex, Dora no reeducable, acuradament traduït per Carles Fernández Giua, i dirigit amb nervi i convicció pel director també italià, però format en part a Barcelona, Roberto Romei (Florència-Firenze, 1967). Dos hores i quaranta minuts, dividides en dos actes, el primer d´hora i mitja, amb un entremig de no més de vint minuts. Magistral la forma com expressen escenicament la mort de cada personatge, descalçant-se i deixant caure al buit l´americana. Els patriarques de la saga continuen a l´escèna vivint des d´un limbe presencial les peripècies dels seus fills i nets. Així Santi Ricart-Henry (mort el 1855), Oscar Múñoz-Emanuel (mort el 1871), Jordi Rico-Mayer (mort el 1897), els pioners, i més endavant David Vert-l´arrollador Philip (mort el 1947), Jacob Torres-el díscol-governador-Herbert (mort el 1963), i Rubén de Eguía-Robert (mort el 1969),  son presents fins les darreres convulsions de l´empresa en mans dels seus cobdíciosos i impersonals continuadors. Un fresc històric des de l´arribada dels emigrants germans Lehman a Estats Units (1850), el seu creixement i diversificació com a empresa, fins a la fallida de Lehman Brothers Holdings Inc (2008), que ens ha arrastrat a l´actual cris financera mundial. Des d´aquells pioners, fermament lligats a les seves tradicions i principis, que comerciaven amb productes tangibles (vestits, cotó, cafe, ferrocarrils..), fins els hereters impersonals creadors de xarxes d´empreses a la recerca de continus beneficis, comerciant amb interessos de diners-fum. L´eterna lluita, multiplicada perillosament en el món actual, entre els creadors-emprenedors-empresaris que creen empreses tangibles que donen treball i ofici a múltiples ciutadans i els especuladors que busquen sense cap escrúpol grans beneficis per a uns pocs. El diner productiu i el diner especulatiu. Els beneficis lícits i humanitzats i els beneficis foscos i deshumanitzats.   Els Lehman Brothers Alemanys d´origen jueu i d´arrelades conviccions religioses, els tres germans Lehman, fills d´un comerciant de bestiar establert a Baviera, varen anar emigrant a Estats Units a mitjans del segle XIX. El 1844 arribava el germà gran Henry, i es va establir a la ciutat de Montgomery (Alabama), fundada el 1816 i que vivia un període d´expansió tenint la seva principal riquesa en els nombrosos camps de cotó. El 1847, arribaren Emanuel i Mayer, el germà petit que amb el temps es convertiria en un dels cervells més privilegiats de la família. El 1850, varen obrir una modesta botiga de venda de teixits que varen anar ampliant al mercat de matèries primes. Desprès del gran incendi que va arrasar les plantacions, varen admetre pagaments en cotó en brut que ells venien desprès als industrials del nord. Es convertiren en intermediaris. El 1858, ja varen obrir una sucursal a Nova Yok, on varen participar activament en la creació del Mercat del Cotó (1884). La seva habilitat i unió els va permetre superar la Guerra Civil a Estats Units (1861-65) i anar convertint-se en una companyia de serveis financers, un banc, que amb sentit de futur va invertir profitosament també en el camp del cafè i dels ferrocarrils. A la mort de Henry, el germà gran, Emanuel i Mayer van prendre el relleu engrandint el llegat i posteriorment varen ser els fills qui també varen anar expandint l´empresa, treien profit de la primera guerra mundial, superant la crisi de Wall Street del 1929, invertint en vehicles i entrant al mercat de la ràdio i la televisió, aconseguint novament profit de la Segona Guerra Mundial i fins i tot de la carrera espaial per a la conquesta de la Lluna. Amb la globalització les noves generacions immerses en el neoliberalisme salvatge varen anar creixent dins la selva financera amb cobdícia temerària fins fer fallida el 2008 i arrastrar amb la seva caiguda el sistema financer mundial en la pitjor crisi de la historia. Text: [email protected]