Si el Lazarillo de Tormes s’hagués escrit al segle XXI, el cec no ho seria per no veure-hi si no per anar flipat tot el sant dia. Serien igual de pobres i racionarien el menjar. Probablement, en rescatarien dels containers. Ja no es parlarien en aquell vers barroc conjugat en temps verbals impossibles, si no que anirien directe al rap. I en comptes de sortir per cames de les seves col·lectivitzacións (o accions de defensa personal, expressat eufemísticament) es mourien fent parkour i amb un hip hop escultural. Ah! i de fons, sempre hi hauria una base musical un dj que fa de narrador i que s’involucra en l’acció si és necessari. Lázaro és una idea directa portada a l’escena i amb la frescor de no perdre-hi res perquè ja no et queda res a perdre. Que sap trobar en el clam a la petita delinqüència de supervivència.

Rafael Álvarez El Brujo és un artista que ha acabat estant a l’ombra del seu Lazarillo de Tormes. Perquè sap traspassar-lo amb una gràcia i connectant amb el públic que, encara que vagi canviant d’espectacles, rotagonistes i situacions, quan veu que el púbic destrempa, el treu del fons de l’armari i sempre aixeca l’audiència. Rafael Hoyo també és àgil. Sense demanar-ho aconsegeix que els més joves piquin de mans al ritme en la seva coreografia. Fa bromes d’humorista barat (no va matar el cec d’un cop de botella abans d’escapar-se perquè era de San Miguel i un sant no fa malifetes irreparables). I, fins i tot sap integrar també el públic adult, marcant una distànyar-los de res. Diu que fa teatre perquè allà hi ha gent adulta i amb diners per robar-los-hi. Com que ara ja ha deixat de ser un pispa, els hi treu els pèmpins de la cartera a la taquilla. Pel cas el resultat és el mateix. Sortir amb bitllets calents per cremar-los a la nit, amb els col·legues i mantenit a ratlla la pasma i la secreta que sempre els miren de reüll. Genial treball.