Las 13 és el resultat d’un treball de final de carrera de l’escola Aules que es representa al Dau al Sec. Una vintena d’intèrprets participen en un muntatge que s’identifiquen com a netes de las 13 Rosas, les noies republicanes executades en grup, que s’han anat reivindicant des que la filla de Marie Curie en fes denúncia a França. L’execució, pocs dies després d’acabar-se la guerra i com a represàlia a un atemptat (que molt probablement no van cometre les més de 70 persones acusades i que serien executades en poc temps com a represàlia), va ser causa de llibres i pel·lícules a partir dels anys 80 per assentar la memòria històrica. La peça coincideix amb El mestre i el mar, d’Eu Manzanes, amb alumnes de l’Eòlia al Texas. El codi de canvi de samarretes, en aquell cas, permet veure les diferents cares d’un prisma que juga a la representació mantenint millor la fidelitat del que hauria de succeir, a partir de testimonis que van rescatar el cas.

Amb la direcció  de Jaume Viñas (Molt soroll per res, Un sogre de lloguer) i dramatúrgia incipient (perquè té previst anar-la modificant a partir de les opinions de la platea) i direcció musical de Cisc Cruz, exploten al màxim la identificació de les 14 actrius amb les executades (una catorzena seria executada més tard). La ficció permet imaginar la instrucció durant la Guerra Civil com a milicianes. En realitat, es van conèixer més tard en una incipient cèdula terrorista impulsada des d’una declarada Joventuts socialistes de Madrid. El 2006, Júlia Brl i Eva Hibernia també van fer una dramatúrgia sobre aquest cas, poques setmanes abans de l’estrena de la pel·lícula. La convenció teatral de representar la dignitat d’aquestes joves (algunes d’elles, menors d’edat a l’època) va funcionar sense necessitat de forçar res. Ara, les llicències permeten extreure altres casos de dones valentes republicanes a la guerra (com el cas del Diari d’una miliciana). És innecessari que tot travessi les mateixes protagonistes. Tot i això, Viñas sap donar l’espai i la forma (ara amb una coreografia protomilitar, ara amb una cançó, un tango, o les intervencions a públic, en primera persona) perquè tothom en surti beneït del muntatge. Cert que, la desproporció del títol porta a les interpretacions masculines a poc més que uns “cameos”.

Com a In memoriam. La quinta del biberó, dirigit per Lluís Pasqual, les peripècies de la trinxera (amb un amarg regust a Gila) li donen moments de distensió, però alhora caricaturitzen en excés.  Recentment, Pau Vinyals ha fet un retrat incòmode del seu avi a El gegant del pi. També Carla Rovira va indagar sobre un familiar a la Guerra Civil i va fer que la seva mare natural intervingués al muntatge de Màtria. Iels germans Castells van treure pols dels Papers de la guerra, que el seu pare sempre amagava, pero mai tirava al foc.

Las 13 commou narrant sense més conflicte que les aventures (prou atzaroses) del grup. Això el convertiria en un biopic col·lectiu, comparable al del doctor Trueta que va fer Àngels Aymar pel TNC el 2009. Fa poques setmanes, Mercè Sàrrias ha reobert teatralment el cas de Salvador Puig Antich (Puig Antich. Cas obert). El convenciment íntegre del jove anarquista tampoc oferia un conflicte: era una simple víctima col·lateral a la venjança de l’atemptat de Carrero Blanco. La direcció de Jordi Pérez Solé (Andròmeda encadenada) va mantenir la intensitat construint l’acció a la mateixa Model. Amb silenci i sense que ningú ho propiciés tots entraven a la sala de paqueteria on van executar-lo al garrot vil.

El treball dels alumnes d’Aules aguanta molt bé la seva valenta passa cap a la professionalitat. Perquè ho viuen amb molta intensitat (cert que fer de netes que recorden les àvies heroiques els dóna un marge que carrega menys el pes a les joves actrius) concentrades en el desplegament de moviments, so i emocions a flor de pell, que condensa l’hora i mitja llarga de la funció en una glopada.