Sovint demanem a les comèdies alguna cosa més, alguna mena de transcendència, que no sempre exigim als arguments més dramàtics. I si bé és cert que, per aconseguir rialles que no ofenguin la intel·ligència és bo partir d’un argument que faci trontollar, ni que sigui una mica i sense fer gaire mal, els nostres prejudicis, tampoc és imprescindible. Perquè no demanem a les comèdies que simplement ens facin riure?

Aquest sembla l’objectiu de Lapònia, la nova proposta de Cristina Clemente i Marc Angelet, que es pot veure al Capitol. Recordeu el moment en què algú va revelar-vos, insistint malgrat la vostra incredulitat, que ni els Reis Mags ni el Pare Noel no existien? Aquest és precisament el detonant del xoc dialèctic entre dues famílies el dia de Nadal en una cada de Lapònia. Els riures, a estones cruels, sorgeixen doncs del conflicte entre dues maneres d’entendre l’educació dels fills i, en definitiva, de dues maneres de veure la vida.

És cert que s’agreix en el text l’esforç de construir situacions humorístiques a partir de reflexions menys innocents del que semblen sobre la importància de l’honestedat, de la importància o no de dir la veritat. Però en el fons els riures sorgeixen del dibuix amb traç gruixut dels personatges, dibuixats a escena per un quartet d’actors entregats.

Especial atenció mereix l’esforç de Roger Coma, sorprenentment creïble i divertit com a finlandès prepotent, així com la potència imparable de Meritxell Huertas, sempre al límit de l’histrionisme però que sens dubte porta el pes de la comèdia. Més discrets estan Manel Sans i Meritxell Calvo, a qui enyorem als escenaris en papers de més calatge.

Lapònia és, per tant, una proposta doncs molt recomanable per a qui vulgui passar una bona estona amb una història gens pretensiosa que funciona a la perfecció i que compleix perfectament en la seva funció d’entretenir sense fer-nos sentir imbècils.