En la societat infantilitzada i naïf actual, els calendaris embogeixen com ho fa el clima. En plena Quaresma, s’ha tornat a muntar una nova producció de Lapònia, una peça, estenasda el 2019, que aspirava a fer una bona gira i que s’ha convertit en un èxit amable i de gir fenomenal per una pila de teatres europeus. Si el Pare Noel és internacional com la Coca-Cola (que pot conviure inexplicablement amb els Reis d’Orient), ara tampoc ens estranya veure jerseis de llana amb dibuixets d’avets de Nadal a Setmana Santa.

La nova producció és una demostració més de la salut de la dramatúrgia contemporània catalana. És ben recent la revisió d’El principi d’Arquimedes O la d’El mètode Grönholm, de fa pocs anys. Les temporades tancades obliguen a reposar produccions cursos següents (com és el cas de L’imperatiu categòric, per exemple), però encara és massa poc usual recuperar textos contemporanis amb canvis de repartiment i escenografia.

La veritat és que el piset amb llar de foc de la casa finlandesa té un cert aire més de Mies van der Rohe (la boca és més gran al Condal que al Capitol, on es va fer per primera vegada). Els actors tenen el repte de treure nous colors als seus personatges, sota una direcció més temperada de Nelson Valente (Sílvia, Els gossos). La comicitat de Míriam Iscla pivota sobre les seves pauses, a diferència de les divertides ganyotes de Meritxell Huertas. L’excentricitat del paper finlandès (ara, Albert Prat) és més subtil que l’excèntric personatge que servia Roger Coma. Per la seva banda, David Bagés reforça una emotivitat desbordada i una incapacitat a guardar secrets que coincideix prou amb el desganat rol que feia Manuel Sans. Finalment, Anna Sahun no pot partir torrons per treure’s l’empipada de sobre (com feia Meritxell Calvo) i té un perfil més contingut per les seves contradiccions de confondre’s en un nosaltres ambigu (a vegades, els catalans, o per contrast, els finlandesos).

La comèdia Lapònia, de Cristina Clemente i Marc Angelet continua funcionant com un coet. L’aventura teatral va tenir un segon capítol Una teràpia integral. La dramaturga caba d’estrenar a La Villarroel Dones de ràdio, una peça agredolça en què es parla frontalment i sense complexos de les conseqüències de rebre el diagnòstic d’un càncer de mama. Això ja són figues d’un altre paner. Al Condal, amb la retrobada de les dues germanes esclaten les contradiccions de voler ser íntegre i racional i, alhora, voler continuar creient en els Reis i la felicitat naïf de les cançons de Nadal…