Amb comèdies com «Lapònia» no en calen d’importació perquè, com es va constatar en la primera estrena del 2019, estan a l’altura de les més sonades i celebrades que s’hagin vist en els últims temps. Ja fa temporades que s’ha fet visible que hi ha una “mina” per explotar dins de la nova dramatúrgia catalana que, sense renunciar a referències pròpies, és capaç d’aprofundir, estripar si cal i ironitzar sobre qüestions domèstiques universals, amb humor intel·ligent, amb una bona dosi de reflexió i amb una burxada final com a sorpresa.

«Lapònia» parteix d’una anècdota tan popular com el dilema de si cal dir o no a les criatures que el Pare Noel és una mentida. I qui diu Pare Noel, diu Reis Mags, diu Tió o diu altres convencions tradicionals similars. Però això només és l’anècdota perquè darrere hi ha una àcida relació d’amor i odi entre dues germanes i dos cunyats, un d’ells finlandès, resident a Lapònia (l’actor Albert Prat), parella d’una de les germanes catalanes (l’actriu Anna Sahun), treballadora d’una multinacional de noves tecnologies i fan de les noves aplicacions, i amb una filla petita. L’altra germana (l’actriu Míriam Iscla) i el marit catalans (l’actor David Bagés), treballador d’institut, han viatjat al país del Pare Noel amb el seu fill petit per veure de prop —al parc temàtic que hi té obert com a negoci— el senyor de la barba blanca, la panxa grossa, el vestit vermell i el trineu… i veure també la germana i la seva família, esclar.

«Lapònia» té molts ganxos per als espectadors: el paperot o, millor dit, el paperàs que hi fa l’actriu Míriam Iscla, carregat a parts iguals de mala bava i de bon humor, i que és el que desencadena que, progressivament, es passi de l’anècdota a l’aprofundiment de la qüestió. Un altre ganxo és l’esforç dialèctic i summament simpàtic que fa l’actor Albert Prat, el personatge finlandès d’origen, en un català correctíssim, però matisat per l’accent del finès. I no només això, també el seu criteri de principis sobre com educar les criatures i la seva mirada estrangera sobre els costums dels catalans.

Especialment interessants i arriscats lingüísticament els fugaços moments de conversa amb la seva dona, l’actriu Anna Sahun, en original finès, amb una actuació continguda i que sovint parla amb l’expressió en silenci quan la tensió puja de to. I el quart protagonista de la història, l’actor David Bagés, deixa el seu perfil de personatges de tendència sovint pocavergonya per posar-se en la pell d’un pare de família tendre i de llàgrima fluixa.

De fons, les dues criatures, absents: el petit català (encara innocent sobre les il·lusions de mentida) i la petita finlandesa (avançada en el grau d’intel·ligència per influència del seu pare). Dos personatges que no hi són, però que condicionen tot el que acabaran discutint durant una hora i mitja els seus progenitors. Com passa a «Un déu salvatge», de Yasmina Reza, ara també en cartellera exitosa al Teatre Goya, les criatures, ni que no hi siguin, donen per molt.

«Lapònia» combina i arrodoneix amb habilitat tots els ingredients per tenir, com ha tingut en sis anys, una llarga trajectòria aquí i a fora. Des d’aquell escenari del vell Capitol de la Rambla de panxa enlaire —qui l’ha vist i qui el veu!— al Teatre Condal del Paral·lel hi ha un salt considerable en qualitat escenogràfica —elegant llar de foc, modern habitatge unifamiliar càlid, paisatge idíl·lic…— cap a un registre de comèdia d’alta volada, uns mèrits que cal atribuir sobretot als seus dos creadors, Cristina Clemente i Marc Angelet, i que aquí es reforça ara amb la direcció de l’argentí Nelson Valente, que ja la va dirigir a l’Argentina en una de les versions internacionals que ha tingut l’obra com a Croàcia, Eslovènia, Grècia, Itàlia, els Estats Units, el Perú, la República Txeca o Veneçuela, a més de la llarga temporada espanyola de Madrid.

¿La clau?: el seu rerefons universal i també perquè «Lapònia» és una comèdia familiar per a avis que han deixat els fills enrere ja grans, però que ara tenen néts, i també és una comedia familiar per a pares joves amb fills petits o, si no en tenen, amb el projecte de tenir-ne en marxa.

Dilemes com decidir si per Nadal cal caure en el consumisme, si cal fer venir el tió a casa o anar-lo a buscar al bosc, si cal creure’s que els Reis Mags són els Reis Mags ni que a la mateixa hora cavalquin per tots els pobles i ciutats, si cal importar la tradició europea de Santa Claus o fins i tot si cal personificar l’arbre de Nadal com si fabriqués regals només apareixen en els nuclis familiars quan les criatures comencen a tenir ús de raó.

Potser per això els quatre protagonistes de «Lapònia» tanquen el seu dilema amb un èxtasi col·lectiu de contemplació de l’aurora boreal nocturna de Finlàndia i amb la intenció, segurament, de trobar en la fantasmagoria i la llegenda popular que aquest fenonem nòrdic celeste arrossega a través dels segles, la resposta que ells mateixos no troben ni tocant de peus a terra.