Carla Rovira té un estrany idil·li amb Shakespeare. Al Temporada Alta va esclafar, amb Laura Blanch i  Ramon Bonvehí,  un Hamlet (Calla, Hamlet, calla) per poder fer un cant a la (falta) de llibertat d’expressió a l’estat espanyol. Ara, de la mà de Parking Shakespeare, ha girat com un mitjó L’amansiment de la fúria. Ho fa, a més, coincidint amb la voluntat dels Pirates Teatre que també tenen versió pròpia aquest Grec (Les feres de Shakespeare). Rovira signa uns treballs amb un to molt despullat d’artifici. I això ho ha sabut conjugar amb el treball de la companyia, que s’ha ventilat totes les comèdies de Shakespeare en una dècada. L’obra funciona perquè s’han conjugat molt bé el punt lúdic de Parking Shakespeare, amb l’actitud radical de la directora (que, sovint, juga amb el cinisme per a contrastar i fer evidents els discursos anacrònics de classes privilegiades).

Rovira ha transformat el mitificat Shakespeare en una mena de bufó, narrador que s’enorgulleix que, cinc segles més tard, es continuïn traduint els seus versos. Ara, en aquesta versió en què surt prou malparat, es converteix en una mena de dimoni escuat de la cançó popular d’Els Partorets. Perquè, parlem clar, la comèdia, avui peca d’un masclisme que insulta als mateixos homes. Un despropòsit que ha caducat (com la van presentar fa 10 anys els mateixos de Parking Shakespeare? Seria interessant revisar els vídeos…) I és que, amb els darrers anys, tot el teatre està vivint una necessària revisió amb ulleres liles. Això fa que, sovint, la ràbia passi de cantó i no sigui capaç de construir una societat tolerant més equitativa entre tots. Les dones guanyen força quan les nobles i les criades actuen conjuntament, davant la sorpresa del jove que pretenia resoldre els seus problemes econòmics domant la jove, tinguda per rebel i harpia, a Pàdua. Ella era tinguda per una fúria per la seva tossuderia en fer-se valdre amb bons raonaments.

Strindberg, ben poc defensor de les dones que les va fer patir en vida i també en les fustes del teatre, va imaginar-se a La srta Júlia, com un criat podia dominar una jove aristòcrata, només pel fet d’haver-la posseït. Aquí, el criat que es fa passar per Lucenzio, no és beneït en la conxorxa. Elles sí que admeten que les limitacions entre les criades i les filles de nobles no són iguals però són salvables. Que es poden ajudar. També amb les dones negres, és clar. La ràbia apareix divertida i sense cap mena de justificació divina. Símplement, és una reacció que se serveix divertida, amb màscara i armes, però mai amb la intenció d’amenaçar més que fer passar un fil de por al personatge estomacat. Shakespeare, ja cal que revisi els seus textos i que, en tot cas, es disfressi de pastoreta i surti per cames abans que aquesta colla de feministes decideixin fer.li la pell. Divertida, amb les idees ben clares i molt fresca.