En ple auge del true crime, quan programes com Crims o El cuerpo en llamas són tendència a casa nostra, Julio Manrique tria adaptar i dirigir L’adversari, la novel·la d’Emmanuel Carrère basada en el cas de Jean-Claude Romand. Un home s’inventa una vida modèlica durant 18 anys i, quan està a punt de ser descobert, mata a tota la seva família i intenta suïcidar-se. Una història que semblaria poc creïble, si no fos perquè és certa.

Més enllà de la temàtica i del poder del morbo criminològic, l’espectacle té diversos ingredients que l’han fet repetir temporada omplint el Romea. Per començar, la capacitat de mantenir el suspens amb una direcció molt manriquiana: Obra narrativa, projeccions, càmeres en directe que permeten veure els primers plans, atmosfera sonora per generar tensió (Damien Bazin), interpretacions naturalistes, ritme ràpid i un xic d’humor per descongestionar. Sentir el foc és retornar a l’incendi d’Animal, negre, tristesa (2022), i l’al·legat final del criminal té el mateix efecte que el de Roberto Zucco (2013).

L’adaptació teatral, que signa Manrique amb el seu tàndem habitual, Cristina Genebat i Marc Artigau, posa com a protagonista a l’autor del llibre, un narrador que anirà desdoblant-se en els diferents personatges que intervenen en la història. Pere Arquillué ha demostrat altres vegades la seva impressionant capacitat camaleònica, si bé en aquesta ocasió, en tenir un personatge principal al qual sempre retorna, queda més diluïda. Al seu costat hi ha Carles Martínez, que encarna un Romand perfectament caracteritzat. La seva interpretació ens presenta a un home menut, apocat, fred i calculador, que ens fa circular constantment entre la llàstima i l’horror.

El títol de la funció no es refereix pas a un duel entre els dos protagonistes, que a l’obra no parlen en cap moment cara a cara. L’escriptor explica que l’adversari, el diable segons la bíblia, és aquella porció de maldat que habita dins de cadascú i a la qual ens enfrontem diàriament. A l’obra, en canvi, en mantenir el protagonisme en l’autor del llibre, aquesta qüestió queda poc desenvolupada. Carrère deixa entreveure la seva pròpia vulnerabilitat en haver passat 7 anys de la seva vida investigant el cas per escriure el llibre, però es manté com a narrador extern i explica poc del seu periple. L’obra incideix molt en la vida del criminal, però passa de puntetes per les reflexions socials, morals i psicològiques: per què ens fascinen tant aquestes històries? Com es relacionen el bé i el mal? Quines conseqüències té convertir els criminals en personatges coneguts a través de l’art? Pel que fa a les motivacions de l’assassí, l’obra sembla apostar principalment pel desordre mental i el narcisisme. Ens n’anem a casa pensant que hi ha persones molt boges, però no ens plantegem en cap moment que puguin tenir alguna cosa a veure amb nosaltres. L’obra es queda així en una peripècia efectista que, això sí, és efectiva com a experiència trepidant viscuda en tercera persona.