Què feies, apreciat lector, el gener del 93 –si és que havies nascut-? Doncs mentre tú feies el que feies, Jean-Claude Romand assassinava a la seva dona, fills, pares i fins i tot el seu gos, i despres intentava suicidar-se, sense èxit. Romand, que en principi era condemnat a cadena perpètua, surt 20 anys després, es reclou en una abadía i…ningú no sap res més d’ell. O potser sí.

A partir d’aquí, l’autor Emmanuel Carrère, fascinat amb la història, triga set anys en escriure el llibre, parla amb l’implicat, i intent trobar una explicació. Ell té la seva teoría però l’espectador, que viurà (i gaudirà) un dels espectacles més incòmodes de la temporada, en pot treure les seves pròpies.

No és la història d’un psicòpata al ús, sinó que és la d’algú que decideix fer una acció tan inversemblant com aquesta i matar als seus, abans que enfrontar.se a les seves pròpies carències. Es un covard, que navega entre la veritat i la mentida (més aviat la mentida compulsiva), és algú amb un potent i claustrofòbic univers interior, que s’ha fet gran però continua sent un nen i no troba cap defensa. Un home espantat que finalment, com una paràbola bíblica, busca, després del càstic, la redempció.

“L’adversari” descriu un univers apassionant (per què la lectura del llibre és apassionant), ofereix moltes perspectives i gaudeix de dues interpretracions esplèndides. No, no t’ho passaràs bé. Mës aviat patiràs i no deixaràs d’estar quiet a la butaca (almenys ,això és el que li va pasar a aquest cronista), però, finament, és tan al.lucinant el que veus, tan enrevessat, que pot acabar causant una certa empatía (dins un límit, és clar), i per això el text ofereix algunes nots d’humor que ajuden a descomprimir una mica.

Com és habitual, Pere Arquillué ofereix tota una exhibició intepretativa amb molts papers a la vegada, i no solament el de Carrère. Però és Carles Martínez, el psicòpata o com volgueu anomenar.lo, l’encarregat de transmetre al espectador aquesta dualitat que hem exposat. Ells dos, ajudats de les càmeres que estan per sobre d’ells i que deixen veure angles inèdits per comprendre millor les situcions, ens ofereixen una obra molt notable que ens deixa moltes ganes de parlar després de la funció, tot i que hores després seguirem mantenint el dubte: si la dualitat que té Romand, aquesta finestra oberta que té al infern, al seu propi adversari, no la tindrem nosaltres també.