Coincideixen a la cartellera en poc espai de temps dues obres que parlen sobre el suicidi. Per tant, doncs, satisfeta aquella queixa que reivindicava que es tractès a l’escena un tema tan delicat i desconegut (o silenciat) com aquest. El tractament en les dues és diferent. Si bé el tema central és el mateix, a “Harakiri” es combinen brillantment diversos gèneres per expressar un desig, no ja tant de treure’s la vida directament, sinó un cansament pel món que s’està vivint, la voluntat de trobar la pau senzillament dormint profundament, sense despertar.se mai més.

A “Lacrimosa” el missatge s’expresa través de la paraula i d’alguns acompanyaments audiovisuals (alguns d’ells, molt sarcàstics i que ajuden a passar el tràngol del que s’explica). Però la força és el text i per tant queda en la responsabilitat tant de Bárbara Mestanza com de Fran Cuéllar en saber transmetre.ho. I vaja si saben! Havien de centralitzar.ho tot en un espai petit, en una taula plena de molt menjar (la majoría, ups, són porqueries) i de llibres que teòricament haurien de servir de molt, però que als nostres antiherois no els han servit de res.

I allà en aquella taula, abans de començar l’espectacle, tots dos expliquen acudits que no sabem ben bé què és el que pretenenen, si fer.nos riure o, com son tan desagradables, preparar.nos pel que veurem a continuació.

I el que a continuació esdevé és el retrat força autobiogràfic (sobretot pel que fa a Bárbara Mestanza) de dos membres d’una generació destinada a triomfar en tots els sentits, dels més ben preparats, dels…que han fracassat i no tenen ganes de seguir endavant. Vaja, que acaben pensant que “la vida no se’ls hi dona bé”.

En el primer monòleg (recolzat de tant en tant per alguna rèplica de Fran Cuéllar), Mestanza relata el seu viatge als inferns que passa pel maltractament, l’amor frustrat, les drogues i el seu desig de rebelar.se contra el que la societat demana d’ella, o sigui,que continuï lluitant. Però no, l’autèntica rebelió residirà en la rendició, fent una sonora botifarra a la societat. Es aquest un relat contundent, duríssim, i més tenint en compte els factors autobiogràfics abans esmentats.

Després d’una pausa que s’agraeix, és Fran Cuellar qui prèn les regnes i relata la frustració que arrossega per ser un dels més ben preparats de la generació i haver fracassat, professionalment parlant, i de la por que té de donar la cara mostrant el seu fracàs, per exemple, a qui tan han confiat en ell (els pares). Més tard, hi haurà un fet (no no, spoilers no, faltaría més!) que capgirarà la truita. Es aquest un relat igual de contundent que el primer, però que exhibeix una certa pausa, respir, i fins i tot alguna nota humorìstica que ajuda a fer.lo més passable, dins la duresa global.

Com tantes i tantes vegades, no és solament el que t’expliquen, sinó cóm ho fan. I tant “Harakiri” com “Lacrimosa”, expressats de forma diferent, t’arriben a l’ànima i et remouen, i més encara si en el teu entorn has vist patir una experiència semblant. Per tot això, són dues obres molts recomanables, no volen fer pena sinó intentar normalitzar el problema i mostrar una realitat amagada. Dues peces molt valentes i que generen debat. Mës que suficient