Era qüestió de temps que Bàrbara Mestanza i Francesc Cuéllar es trobessin junts dalt d’un escenari. La primera és una de les fundadores de The mamzelles (Mafia), el segon va sortir de l’Institut del Teatre amb José y sus hermanas (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos). Tots dos, han tingut una carrera paral·lela als grups de referència i, sovint posant el cos i la seva infància a escena, (Pocahontas de Mestanza o Livalone de Cuéllar). I sí, tots dos han fet carrera a Mercado Central, rodada a Madrid. Potser per això, encara que la peripècia paral·lela que es narra en un díptic (primer ella, després ell) se situa al Raval barceloní l’expliquen en castellà, tot esquitxant-hi rèpliques amb les germanes i la família en català.

L’univers, a mig camí de la veritat i de la ficció, remet a la celebrada autoficció de Sergio Blanco (Memento mori, o la celebración de mi muerte). Algunes parts de la intimitat s’exposen cruament a escena i es barregen amb fragments que, per força han de ser ficció, han de ser mentida. Aquesta autoficció no és un joc d”‘a veure qui enreda millor”, si no una fórmula per il·lustrar una buidor, una desesperança juvenil que pren forma de suïcidi, o de cremar contenidors, o de permetre que Netflix o un concurs televisiu condicionin el físic i, fins i tot, la modificació de la personalitat.

Aquesta Lacrimosa entona un estrany cant romàntic. Extreu bellesa, imatges d’una força seductora, del suïcidi. Davant de la invisibilitat de les morts per voluntat pròpia, ells en fan una oda a la llibertat de deixar d’existir: no es pot triar el com i el dia de naixement, però sí el de la mort. No van finir igual Sèneca, que Kurt Cobain o Robin Williams. Més enllà de fer una mena d’apologia del suïcidi com a Suicide notes, els dos personactors fan un viatge cap al seu final. Com va ser, o com podria haver estat. El resultat ha estat haver intentat sobreviure en una societat que els ha encimbellat a la glòria i alhora els ha menystingut com a éssers insignificants. Aquest díptic carregat de cinisme i agror funcionaria com a antagònic de l’espectacle de verbatim No m’oblideu mai, en què els familiars ensenyaven el profund dolor de la pèrdua. Els Francesc i Bàrbara, Barbara i Francesc indistintament, no pateixen una crisi gaire diferent que molts joves que llegeixen que el seu futur no és gens prometedor. Tampoc el de la societat del segle XXI. Per això, s’abraonen amb més passió al present. Viuen el dia a dia com qui sap que el desallotjaran del pis, que l’amor de la parella és incompatible amb la fama, que el que es troba a faltar és trobar una espatlla on plorar. Aquesta vida/ficció és desesperançadora, de res serveix lluitar per un futur engrescador. Només es vol trobar un espai íntim de consol i, en certa manera, de reconciliació amb un mateix. Se saben víctimes d’un sistema i decideixen ser lliures (Francesc) i saber-se estrangera arreu (Bàrbara).