Sent sintètics, podríem dir que L’accident funciona com un curs d’iniciació a Albert Camus: una aproximació a la figura, l’obra i el pensament del premi Nobel, i una molt bona manera d’entrar-hi en contacte per a tots aquells que no l’han llegit. El subtítol de l’obra encara és més sintètic: un homenatge. I com que estem parlant d’una obra de teatre, i no de la Viquipèdia, aquestes nocions bàsiques sobre Camus es despleguen amb un joc escènic entre els àngels de la guarda de l’escriptor i del seu amic i editor Michel Gallimard, tots dos esclafats en un accident de trànsit. Els àngels preparen el judici final de Camus, que ho té magre per entrar al cel, tenint en compte que ni tan sols creia en Déu. A partir d’aquí, converses que capturen la manera de pensar del literat, recreacions de la seva vida i, fins i tot, algun fragment de Les justes o de L’étranger. Poca cosa més. La història és ben feble, i el final, imperdonable: de cop i volta, l’autora es treu de la màniga un subterfugi irritant, del tipus “tot era un somni”, que li permet tancar l’obra sense haver de posar en escena el judici final promès. Com a punts a favor del muntatge hi comptem la valentia d’aixecar una obra filosòfica, la gosadia de convertir Camus en comèdia, i alguns diàlegs francament divertits sobre el fet religiós entre els dos àngels de la guarda. I també l’escenografia de CaboSanRoque, que amb mig cotxe desballestat i quatre peces de mecànic permet anar de la cel·la de Meursault fins al llit de Calígula.