La zanja

Meravellada un cop més amb Titzina. Meravellada de com es poden dir tantes coses amb tant pocs elements. S’ha de veure La Zanja per comprovar de nou que dins la caixa escènica hi cap tot. Hi caben antigues expedicions de conqueridors i grans explotacions transnacionals; hi caben hotels, poblats, galliners i una vaca en un prat. La Zanja parla del xoc de dos mons, parla de conquestes i d’imperialismes. Parla d’antigues colonitzacions i de l’espoli al que són sotmesos pobles sencers, abans i ara, per part d’una civilització devastadora i en nom d’una idea de progrés més que qüestionable. En el fons hi ha el reflex d’un procés d’aculturació que debilita, per acabar arrabassant, la identitat dels més febles. Pako Merino i Diego Lorca -o viceversa- són actors, directors i dramaturgs de les seves pròpies obres. Creadors, en definitiva, d’uns espectacles que tracten temes d’actualitat amb voluntat d’incidir en la perspectiva social, de denúncia o de reflexió. La senzillesa -lluny de la simplicitat- marca els seus espectacles; una senzillesa tan sols aparent per arribar a un públic ampli amb missatges clars. La senzillesa es troba sobretot en l’economia de mitjans. Una senzillesa que ve de destil·lar un ingent treball de documentació pròpiament històrica, en aquest cas, i de recollir el testimoni dels protagonistes de la seva història. Les gires de Titzina ha portat la companyia als teatres de Llatinoamèrica en els seus quasi vint anys de vida. D’aquest esdevenir n’han sabut fer un observatori privilegiat d’on sorgeixen els seus personatges. El seu dramatis personae és aquí, com en altres muntatges, ingent: de Pizarro a l’inca Atahualpa, de Miguel, l’enginyer d’una empresa transnacional, a Alfredo, batlle de Cajamarca (Perú), passant per altres habitants de la zona: el recepcionista d’un hotel, ramaders, pagesos, miners. Tots els personatges apareixen clars, dibuixats amb pocs traços però amb claredat diàfana. Interpretacions de pes i solvència, per uns personatges que tenen relleu gràcies a les seves contradiccions manifestes, personatges que suen humanitat. I no els calen grans disfresses: l’armilla de l’enginyer esdevé una cuirassa del segle XVI, sense cap canvi aparent. Val la pena remarcar també l’acurada il·luminació (Albert Anglada i Diego Lorca) que ubica els personatges en una escena canviant però força nua. La nuesa de l’espai escènic es fa del tot imprescindible per representar una multitud d’escenaris que fugen del concret per resultar evocadors: evocar ara un paisatge d’abans, ara un interior actual. La resta és paraula i gest, presència escènica i respecte pels seus personatges, un gran amor per la seva professió i una gran confiança en el poder del teatre. La Zanja es va estrenar l’any 2017, el 2018 va participar en la 33 edició del Festival Iberoamericà de Cadis, un encontre exigent per als que des d’aquest costat de l’Atlàntic aborden el tema quasi tabú de la conquesta d’Amèrica. Merino i Lorca saben, de ben segur, escoltar i d’aquí ve la seva particular i magistral forma d’explicar històries. 

Parlen de l'imperi Inca, parlen del conqueridor/genocida Francisco Pizarro, parlen d'Atahualpa, l'últim sobirà inca. Parlen del segle XVI i de la conquesta sagnant de l'imperi espanyol de l'època que encara avui es vol fer creure, amb aires de fals patriotisme, que va fornir d'una llengua i una cultura els indígenes, com si aquests no en tinguessin cap.Però el duo de Titzina, companyia formada pels dos protagonistes d'aquest muntatge que van començar a fer projectes des que fa prop de vint anys es van conèixer a l'Escola Jacques Lecoq de París, també parlen d'avui mateix, de la població de Choropampa, a la província de Chota, al nord del Perú, on l'any 2000 un camió de transport va abocar accidentalment a la carretera que traspassava el municipi mercuri líquid d'unes mines amb greus conseqüències per a la població.I, finalment, parlen de l'or i de fins on és capaç d'arribar la humanitat per fer passar per davant l'egoisme i el poder de la riquesa contra la supervivència de la natura en nom del progrés.Vist així, els espectadors que no hagin vist encara el muntatge poden pensar que es tracta d'una conferència d'una oenagé que reivindica un món millor. Però no, esclar. O no exactament això. Es tracta de teatre. I per tant hi ha realisme i fantasia. Denúncia i reflexió. Ironia i humor.I tot això, gràcies a un treball escènic de dos intèrprets que dominen amb solidesa i brillantor la paraula, el gest i fins i tot l'art del clown en un espectacle que fusiona en un plis, plas, parelles diferents de personatges: l'enviat d'una empresa per explotar l'or, l'alcalde del poble que s'hi oposa, el parell de camperols... fins arribar a l'escena clau de tot el muntatge, la del personatge que busca el seu cap, en una al·lusió subtil al mite andí d'Inkarri, que els aborígens saben des de petits que va ser decapitat pels espanyols i que aquests van enterrar el seu cap. Per això, la superstició i una bona part de venjança esperançada en el futur fan que creguin també, des de fa centenars d'anys, que les parts del cos d'Inkarri s'acabaran ajuntant i crearan el nou imperi Inca.Només hi faltaria, enmig d'una banda sonora i una il·luminació que acoloreixen l'espectacle, que els dos multipersonatges de «La zanja» entonessin a cor una melodia de flauta de Pan, anomenada per aquí «bufacanyes», un instrument universal des de temps antics que ara ja s'ha fet inseparable del folklore dels Andes. (...)

Titzina Teatre torna a fer un teatre polític militant. Però, lluny dels eslògans i els personatges poderosos, s'armen, novament, dels anònims, com el maniàtic recepcionista d'hotel, el pare de família que treballa en una empresa que canvia minerals pel progrés i el Benestar de la comunitat o dels pagesos de la vaca que no s'aixeca de la llera del riu. És una narració fragmentada per una dramatúrgia que amuntega els personatges. Tot pren un to logic, un discurs narratiu continu a partir d'un trencaclosques que es va muntant, cada it, a la vista del públic. Titzina demostra sensibilitat i una gran capacitat d'observació, de la que va derivant la trama. Tenen coses a dir però no pretenen donar respostes: només preguntar-se obertament les contradiccions de cada un dels personatges que formen part de la intimitat de cada espectador. I dels propis actors.Pere Casaldàliga ha dit sovint en els seus articles que l'arribada de Telefónica va suposar la segona colonització de l'Amèrica Llatina. A La zanja, s'evidencia amb una empresa que extreu or de la Terra. La falta d'un Estat que pot atendre tots els seus ciutadans, fa que aquestes multinacionals puguin correspondre la riquesa de la Natura a canvi de seguretat, Sanitat o Ensenyament. Així mateix s'expressa Txalo Toloza a Extraños mares arden (TNT, 2016) i Tierras del Sud (TNT, 2018). També es remet a aquesta situació de desempar dels vilatans i impunitat dels mafiosos a Sín Ítaca (Fira Tàrrega, 2018).El mèrit de Titzina és que han destil·lat tot el seu treball per tornar a un teatre molt artesanal: de personatges que diuen un text. I que, alternen els entranyables antiherois amb les reflexions dels més pobres però amb capacitat de raonar. Hofan cada cop. Sovint,fent treball de camp per conèixer les intimitats, dins d'un psiquiàtric (Folieu a deux), sobre la memòria històrica i l'Arxiu de Salamanca (Entrañas) o bé en un tanatori (Éxitus). O sobre la ciència i les famílies (Distancia Siete minutos). Amb més o menys encert en la seva posada en escena, el seu pensament, el seu teatre és el dels soterranis dels metros. Que demana una lucidesa de l'autoria i unes ganes de conèixer i de pensar de l'espectador.