Meravellada un
cop més amb Titzina. Meravellada de com es poden dir tantes coses amb tant pocs
elements. S’ha de veure La Zanja per comprovar de nou que dins la caixa
escènica hi cap tot. Hi caben antigues expedicions de conqueridors i grans
explotacions transnacionals; hi caben hotels, poblats, galliners i una vaca en
un prat. La Zanja parla del xoc de dos mons, parla de conquestes i
d’imperialismes. Parla d’antigues colonitzacions i de l’espoli al que són
sotmesos pobles sencers, abans i ara, per part d’una civilització devastadora i
en nom d’una idea de progrés més que qüestionable. En el fons hi ha el reflex
d’un procés d’aculturació que debilita, per acabar arrabassant, la identitat
dels més febles.

Pako Merino i
Diego Lorca -o viceversa- són actors, directors i dramaturgs de les seves
pròpies obres. Creadors, en definitiva, d’uns espectacles que tracten temes
d’actualitat amb voluntat d’incidir en la perspectiva social, de denúncia o de
reflexió. La senzillesa -lluny de la simplicitat- marca els seus espectacles;
una senzillesa tan sols aparent per arribar a un públic ampli amb missatges
clars. La senzillesa es troba sobretot en l’economia de mitjans. Una senzillesa
que ve de destil·lar un ingent treball de documentació pròpiament històrica, en
aquest cas, i de recollir el testimoni dels protagonistes de la seva història.
Les gires de Titzina ha portat la companyia als teatres de Llatinoamèrica en
els seus quasi vint anys de vida. D’aquest esdevenir n’han sabut fer un
observatori privilegiat d’on sorgeixen els seus personatges. El seu dramatis
personae és aquí, com en altres muntatges, ingent: de Pizarro a l’inca
Atahualpa, de Miguel, l’enginyer d’una empresa transnacional, a Alfredo, batlle
de Cajamarca (Perú), passant per altres habitants de la zona: el recepcionista
d’un hotel, ramaders, pagesos, miners. Tots els personatges apareixen clars,
dibuixats amb pocs traços però amb claredat diàfana. Interpretacions de pes i
solvència, per uns personatges que tenen relleu gràcies a les seves contradiccions
manifestes, personatges que suen humanitat. I no els calen grans disfresses:
l’armilla de l’enginyer esdevé una cuirassa del segle XVI, sense cap canvi
aparent. Val la pena remarcar també l’acurada il·luminació (Albert Anglada i
Diego Lorca) que ubica els personatges en una escena canviant però força nua.
La nuesa de l’espai escènic es fa del tot imprescindible per representar una
multitud d’escenaris que fugen del concret per resultar evocadors: evocar ara
un paisatge d’abans, ara un interior actual. La resta és paraula i gest,
presència escènica i respecte pels seus personatges, un gran amor per la seva
professió i una gran confiança en el poder del teatre.

La Zanja es va
estrenar l’any 2017, el 2018 va participar en la 33 edició del Festival Iberoamericà
de Cadis, un encontre exigent per als que des d’aquest costat de l’Atlàntic
aborden el tema quasi tabú de la conquesta d’Amèrica. Merino i Lorca saben, de
ben segur, escoltar i d’aquí ve la seva particular i magistral forma d’explicar
històries.