El projecte de La tenda és ambiciós, en quant treballa una músoca en directe que mira de musicar la por i les pesadilles. És inquietant quan projecta paraules i imetyges d’animals salvatges o de monstres que volten per la tenda de campanya. Però decau en una trama massa prima. La Compagnie du Sarment ha posat molt esforç en l’embolcall, però ha obviat el pes específic de la història.

Evidentment, no cal que la trama sigui la dictadora de l’escena. Que els personatges siguin els que hagin d’activar l’interès dels espectadors. Hi ha exemples preciosos en què la instal·lació evoca una emoció molt més atractiva que un conte a la vora del foc. Exemples? Allí donde no estamos o la instal·lació escènica de Ça Marche Los figurantes. o el Bros efectista de Romeo Castelluci. Certament, durant bona part del muntatge el públic escolar segueix amb atenció el desenvolupament de la trama. Però, quan ja s’ha desactivat els impulsos d’interès, arrenca el joc de posar la mà per deixar na ombra en el feix de llum que surt del projector. I això és una evidència (gest desconsiderat a part) que la peça ha deixat d’interessar.

Semblava que s’havia de tenir por, però és més aviat, una broma inquietant. La tenda de campanya és vulnerable però fer bivac (dormir al ras) encara més. I la intranquilitat per les bèsties que circulen al voltant genera ombres dins del malson. La caba sent massa plana i que, amb la matinada, es dona final a l’argument. Hi ha una voluntat de reiteració de les frases, com un joc. Que podria ser interessant si porta sota una capa d’evolució del sentit de la frase, de l’actitud del personatge.