Si espolseu sal sobre una ferida oberta, la nafra, més que curar-se, s’encetarà encara més de dolor. Per això, aquesta obra d’Eva Hibernia (Logronyo, 1973) s’enceta també progressivament de dolor a manera que va espargint la pols del passat sobre els personatges que viuen com fantasmes en pena, víctimes de la guerra dels Balcans de finals del segle passat.

Han transcorregut més de vint anys des del setge de Sarajevo, però l’obra se situa encara una mica més endavant, quan n’han passat trenta, i reflecteix una família trencada —mare musulmana violada, pare serbi membre dels guerrillers txèknics i el fill de la violació adoptat per una família de Dinamarca— per les conseqüències del drama contemporani que va despertar tot Europa del son del benestar.

L’estructura de l’obra se serveix del recurs de les escenes fragmentades com un trencaclosques que a poc a poc es va reconstruint, en un flaixbac que va del moment més proper, quan Salma, la mare musulmana violada, s’ha establert a Itàlia on va emigrar de refugiada, i salta enrere per recordar les seqüències que van trencar la vida que semblava que havia de ser inalterable fins a l’esclat de la guerra. (…)