Duo Fácil té alguna idea concreta i l’executa amb la simpatia marca de la casa. Té el mèrit d’atrevir-se a parlar del poder. Diuen que hi ha quatre novelles de poder: el superior que és inaccessible i quasi invisibl perlq que no i pertanyen; el dels comandament mitjans que disposen la vida com a directius; els que compleixen les ordres i un quat nivll que són els que en queden al marg del sistema social i laboral. Que cauen en la misèria i la marginació i que es converteixen en invisibles com els del primer rengle.

La revolció de les 4 idees vol fer evident que tant les esquerres com les dretes polítiques, quan topen al segon rengle de poder, cauen en una certa corrupció. Potser el discurs és tant pla, tant meridià que no admet ombres. I això l’empeny cap a una farsa parodica que no té el suc que podria trobar si es provés de justificar, en certa manera, el Poder, que el públic entengués les contradiccions que hi ha en el segon rengle (com existeixen en el tercer rengle).

Duo Fácil juga amb una mirada còmica de la quotidianeïtat. Demostra la pradoxa de ser cornut i pagar el beure. De ser capaç de menystenir la propia classe o grup d’assalariats. Contractar un Deliveroo és donar-li l’opció a guanyar-se la vida a un autònom sense altres oportunitats? És collar una mica més la cadena que colla el rider amb l’aplicació mòbil? Les noves tecnologies i els seus algoritmes converteixen les persones en els seus avatars? Hi juga a plaer? Es crea l’antítesti plantejada a Aclucalls, precisament?

Duo Fácil, que ja havia plantejat la manera d’afrontar la mort (Y me morí) o el contrast de capitals (Bollywood, Bombay, Barcelona) vol plantejar un conflicte social però el seu format estripadament còmic ho simplifca i en queda una caicatura, un fil prim d’eslogans benntencionats però que només enfonsen més el personal en la misèria. Un teatre, amb ànsia de revolucionar, ha de descubrir i ensenyar (amb el joc del teatre) les contradiccions del proletariat que, sense voler, fa el joc al sistema que el té subjugat. Aquesa és la paradoxa que obvia auqesta obra i que resultaria molt més profitosa. També és cert que aquesa obra insisteix amb e que denunciava Ionesco al seu Macbett i qre ho retrata, amb molta més simplicitat i amb un parell d’hores menys.