Joan (Nan) Valentí amplia la seva mirada històrica fent una reivindicació de la dona durant la República. Com una mestra de primària seria la primera alcaldessa a Catalunya? Quin puntal havia de projectar l’ensenyança per potenciar l’esperit crític en comptes de la simple memorització? Quina importància tenia que l’ensenyament fos mixte, gratuit i laic?

El muntatge de Joan Valentí va trenant diverses biografies que evidencien les diferències d’època (de Primo de Rivera, a la República i a l’aprenentatge “con sangre entra” franquisme que ell mateix tastaria en una escola a Igualada).  La conferència escenificada té alguns jocs d’efecte ben trobats com l’ús de la pissarra i el mapa i la projecció puntual d’imatges que reforcen el discurs. Les maletes de Natividad Yarda són una tràgica metàfora del progrés social: entre l’exili i l’oblit. Aquesta peça, faria un bon díptic amb el cas de Benaiges que ha pres forma de llibre, d’instal·lació, d’obra de teatre i fins i tot de pel·lícula.

La importància de l’educació s’ha tractat de moltes maneres. José y sus hermanas la considerava una eina imprescindible a Arma de construcción masiva. El primer Dagoll Dagom en va fer escarni a No hablaré en clase. Ara fa poc, se’n va fer una versió femenina El florido pensil (nenes). Sobre la necessitat de posar en valor les aportacions de les donesen el camp social, artístic i científic hi ha peces com Fem (la llista de Lourdes)

Valentí, sota la direcció de David Pintó ha anat desplegant un fil d’obres amb la memòria històrica. De de Mort a les cunetes, la peripècia de Molotov i, ara, La primera. Certament, tot i l’empenta de les dones en un món de Poder masculí, també durant La República, hi va haver menysteniment. Ho comenta quan arraconen les milicianes de la primera línia del front, com també ho lamenta el Diari d’una miliciana 

En la presentació d’un biòpic (o de 21, en què es barreja l’alcaldessa amb una alumna, Marie Curie amb el denominador comú de l’empoderament femení per la República) cal trobar un element que provoqui la catarsi entre el públic, que els fa i veure una situació actual que cal corregir. Aquesta proposta ho deixa amb una insinuació molt blanca. En canvi, prova, que els espectadors representin alguns dels personatges. ho fan, guarnintnt-los sense, pràcticamwnt sortir de la platea. Un joc que permet la connexió puntualment. És una fórmula simpàtica però que no queda prou justificada.