Ara que el gran Terenci Moix torna a estar de plena actualitat gràcies a una polèmica sèrie documental, cal recordar que de tant e n tant, l’admirable autor d’ “El dia que va morir Marilyn” també sabia com ficar la pota a l’hora d’emetre sentencies sobre obres o personatges aliens. I potser mai no ho va fer tant com quan va tenir la gosadia de qualificar com a “bleda” la Natalia, la Colometa de “La plaça del Diamant” , sense adonar-se’n de fins a quin punt aquella temerària definició n’anava d’errada. Sense percebre fins a quin punt Mercè Rodoreda havia assolit un cim literari , tot creant  amb la Natalia /Colometa el personatge d’una dona complexament polièdrica , capaç de convertir el seu sovint dolorós itinerari vital particular en un itinerari d’abast universal, i de projectar-lo més enllà de la temporalitat històrica en la qual la situa la novel·la, i que la converteix alhora en inestimable i colpidor testimoni i víctima d’una època de la qual tots i totes nosaltres en som hereus.  

És per això mateix, pel que una creadora tan potent i sempre tan oberta a córrer riscos creatius com ara ho és Carlota Subirós ha decidit esborrar de l’escenari de la seva adaptació de la novel·la aquells referents visuals i temporals amb els quals associem des de sempre el personatge . I ha decidit esborrar també la possibilitat d’identificar-la amb un únic rostre i un únic cos al llarg de la representació, i atorgar-li el color de pell i l’edat d’una única actriu. Subirós porta així fins al límit i situant-ho a una altra dimensió allò que va començar a fer Joan Ollé fa gairebé dues dècades, quan va dividir en tres veus al monòleg de la Colometa ( les de Montserrat Carulla, Mercè Pons i Rosa Renom) abans que Lolita tornés a apropiar-se en solitari del personatge. “La Colometa potser som tots nosaltres”, deia llavors Ollé, emetent d’aquesta manera un judici que incloïa doncs també  la possibilitat d’anar més enllà del gènere, tot i que aquest resulti alhora  absolutament definitori, quan es tracta de valorar la forma com l’esmentat itinerari vital de la Natalia està sotmès als rols que li ha tocat anar assumint, tant en temps de guerra com en temps de pau.

Subirós deixa de banda l’èpica, la temptació costumista o les banderes polítiques que onegen a l’aire a mesura que canvien els règims , les dictadures monàrquiques esdevenen fugaços somnis igualitaris i republicans, la guerra s’emporta éssers essencials, i la duresa de la postguerra converteix una ja mítica ampolla de salfumant en l’única terrible porta que et pot fer escapar de la fam i la misèria més absoluta. Aquests ben legítims recursos amb els quals se’ns ha presentat la Colometa en ocasions anteriors, estarien del tot fora de lloc en l’aparentment neutre i del tot blanc escenari  que ha dissenyat Max Glaenzel . Un espai que l’esplèndida il·luminació de Carlos Marquerie anirà dotant de les més diverses textures i coloracions, fins arribar a la subjugant emotivitat d’aquell tram final que Rodoreda culmina de forma tan magistral com gairebé enigmàtica amb la paraula “contents”, atorgant-li així a la paraula una complexitat comparable a la de qui la pronuncia. En el cas del muntatge de Subirós, deixant que la paraula reconfortant surti de l’onzena de goles que poc abans s’han unit per deixar anar alhora un cèlebre crit que és també resum de tota l’existència prèvia a aquest “contents”.  En altres moments d’aquesta tan notable proposta a la qual potser només li sobra algún excesiu apunt coreogràfic , Subirós ha  fet que la seva onzena d’excel·lents actrius (  una excel·lència encara un xic descompensada; les vibracions més intenses recauen de moment  en les Colometes més veteranes) cobreixi el blanc sòl escenogràfic d’objectes , vaixelles, flors  i robes que han jugat un paper important en cada etapa de la vida de la protagonista. Però arribat el tram final, la directora vol que tot l’espai adopti una gairebé nua i  fascinant simetria que visualitza també de forma ben reeixida el punt vital en el qual Rodoreda s’acomiada del seu personatge, aquí molt ben acompanyat musicalment per Clara Aguilar. Sense cap mena de dubte ,després de veure l’imprescindible muntatge de Subirós ,fins i tot Terenci Moix  s’hagués vist  obligat a rectificar, i a tornar a llegir-se la magnífica  obra de Rodoreda , tan ben sintetitzada per Ferran Dordal i la mateixa Carlota.