La parella de dramaturgs Carme Marfà i Yago Alonso tenen molta mili. Són un còcel perfecte que és capaç de trobar comicitat en els moments més quotidians. Al costat de les situacions més absurdes, com ara, rebre una herència inesperada (Ovelles) o voler esquivar el negoci dels enterramorts (Instruccions per enterrar un pare) emergeix un paisatge reconeixible per a tots els espectadors. Aconsegjeixen, també ara, la connexió amb el públic pel boc gros. I amb aquesta comicitat germana, la peça té suficient potència per a incloure-hi subtrames que aposten per una anècdota més surrealista encara o bé, pel gest subtil que ensenya el patetisme d’una amistat abonyegada però sincera.

La pell fina parla sobre la inconveniència de dir la veritat, de refugiar-se amb le smentides piatoses o els eufemismes benèvols. A partir d’una retrobada de vells amics en un pis d’un poblet “a 20 minuts del centre de Barcelona”. De fet, un espai que, sense el glamour de Sopar amb batalla (ni amb un repartiment tant ampli), grata sota la crosta dels deutes mal curats entre companys. Sobre antigues nòvies i sobre l’arribada d’una criatura i la qualitat del temps que un pare pot dedicar al fill (tingui 43 dies o 14 anys!) En aquesta trobada informal d’amics navega també una altra trama com la d’Escape room.

El quartet d’actors són frescos i serveixen una interpretació sense esquerdes. Biel Duran és el pare sofert que prova d’acontentar la dona que acaba de parir i que sacrifica, per primer cop, la seva visita al Primavera sound. Laura Pau (habitual a The feliuettes i Pirates Teatre) és una mare que vol tenir cura del fill alhora que li pesa una malaltissa depressió postpart que, per moments, sembla ue pugui fer una animalada. Francesc Ferrer un antoheroi de marca. Egoista fins a la medul·la, amic dels seus amics però incapaç de demostrar-ho. I Àngela Cervantes (probablement, la menys habitual a la distància curta de la Flyhard) que presenta una nòvia enamorada, que confia superar un desengany momentani dels últims mesos. El quartet participa d’un veritable castell de focs de riures sorollosos, de pixades fora de test antològics i de vergonyes inconfessables pels racons.

La peça no enganya gens, ni defrauda. Aconsegueix portar al públic al port de l’emoció (molt puntualment) navegant pel riu cabalós de la comèdia. Va com un tro. I el públic es diverteix i aplaudeix, a vegades amb un posat ben incrèdul de l’escena que s’està vivint. com si fossin testimonis passius a la terrassa del costat. Estan tant dins que provarien de grat les croquetes i els canapès. Marfà i Alonso serveixen un sopar fred (el xai no surt del forn mai) carregat de situacions provocades per una traidora espontaneïtat: inacapaços de mentir sobre la desproporció del Jan (petit); sobre la valoració del darrer film que ha dirigit un company (i que s’ha quedat amb la mel als llavis, de finalista dels Gaudí); sobre l’opinio de la nova amigueta del director que se sent des del transmissor del dormitori on la criatura s’ha desvetllat; sobre la responsabilitat de ser pares i de no exercir-la, massa ocupat amb els egos i les formes. Un retrat planer, generacional, que aboca a una joventut que s’escola (com aquella de Ramon, per cert) i una maduresa que és acceptada, si us plau, per força, a desgrat de reviure l’ultima nit sense compromissos.