Abans de desenvolupar la crònica, la resumim en una sola frase: actualment, aquesta és la comèdia que tothom vol/hauria de veure. Ras i curt. En una època on el volum de públic als teatres ha baixat de forma ostensible, en una època on es fan llistat d’arguments per raonar aquesta davallada, potser la solució podríem trobar.la en què a la cartellera no hi han obres com aquesta. Ben escrita, ben interpretada, amb una història senzilla però eficaç, uns diàlegs punyents, un ritme precís i sobretot entretinguda, divertida i amb un cert punt reflexiu. Segurament no se’n pot demanar més. I aquesta és la impressió del públic que omple dia rera dia la petita Sala Flyhard, acostumada a el.laborar a foc lent petites i acurades obres que després deixa reposar el temps suficient per què es converteixin en peces que encara haurien de tenir un recorregut molt més llarg en altres escenaris més grans. I sens dubte, “La pell fina” s’ho mereixeria.

Novament de la mà del tàndem Carmen Marfà i Yago Alonso (“Ovelles”) una història que parteix d’una anècdota, d’un comentari que sorgeix arran de la trobada de dues parelles en un sopar. No és gens original, però funciona al cent per cent. Aquell comentari, com succeeix a “El nom” deixa anar un allau de reaccions de tota mena i fins i tot arriba a fer perillar no solament l’amistat entre les dues parelles, sinó també la relació sentimental entre elles. Un desgavell, vaja.

Tot això ja es veu venir, però no deixa de sorprendre i agradar. Per què? Perquè la història té l’habilitat de tocar tots els temes (tenir fills i el canvi de vida que això suposa, l’enyor dels temps de solteria, el trasllat a viure fora de la ciutat, la poca responsabilitat paternal, els egos del director de cinema, el masclisme..), i fer.ho de forma molt hàbil. Un tema porta a l’altre i això converteix l’obra en una autèntica muntanya russa on hi ha temps sobretot pel somriure (i en ocasions, la riatlla oberta) i en altres moments, cap al final, cap a la reflexió, una mica més seriosa.

I encara més habilitats: els diàlegs, el ritme i no podien faltar unes interpretacions sensacionals. Està clar que tant Àngela Cervantes com Biel Duran aprofiten el seu bon moment televisiu (“Com si fòs ahir”) pero sobre el terreny havien de seguir demostrant la seva vàlua. Duran passa per un bon moment (i aviat el tornem a veure a “Ovelles”) i no oblidem que Cervantes fa poques setmanes que ha guanyat un Gaudí per “Chavalas”. Evidentment, són plats que atrauen al públic però ells demostren en escena que són uns cracks. Com ho son Laura Pau (segurament en la seva millor interpretació, al meu entendre) i un Francesc Ferrer pel que sento una especial predilecció, capaç de combinar sàviament la comèdia amb el drama o sobretot la ironia.

De tots aquests aspectes es dedueix que “La pell fina”, un cop més, és la comèdia que l’espectador, necessitat d’aquest gènere, hauria de veure en aquests moments, potser per què li retornin les ganes de tornar a omplir les butaques. Perquè, no ens enganyem, d’obres de qualitat en veiem però segurament poques com aquesta per entretenir una bona estona i per sortir de la sala amb un ample somriure. No dubtem que “La pell fina” en mans de cracks com Joel Joan o Pere Arquillué esdevindria un petit clàssic. Doncs des d’aquí reivindiquem que, sense ells i amb els que hi son, aquesta obra mereix un llarguíssim recorregut.