L’actor Jordi Bosch mostra a La partida d’escacs tot el seu desplegable de personatges. Stefan Zweig deuria empènyer alguna denúncia més obscura (consta com el seu testament literari, va escriure el relat abans de suïcidar-se) que aquesta narració  colorista,distreta, entretinguda i que deixa massa encobert l’advertència contra els totalitarismes. La peça busca els trumfos i els juga a l’extrem. L’actor gasta una energia notable amb un treball que el trasllada d’una banda a l’altra de l’espectre dramàtic: des de la fatxenderia del ric empresari irlandès i petrolier, a l’entusiasta narrador o al cambrer que ho sap tot i ho diu a tothom, sota el pretext de secret. Des del hieràtic millor jugador d’escacs del món al mal a l’obsessionat senyor B. Els escacs donen i treuen la vida.

Iván Morales s’ha construït un equip a mida com l’assessor de moviment David Climent (Wasted), l’escenografia de Marc Salicrú (La calavera de Connemara) o l’espai sonor de Clara Aguilar, dels VVAA de la Sala Beckett (This is real love) o l’ajudantia de Marc Cartanyà, dels Íntims (Pool, no water). Són artistes que, des dels teatre més contemporani que fan un pas a l’escena més convencional. La voluntat, gens amagada és la de servir un treball per a un públic molt divers- No hi ha, però, cap proposta trencadora. Tot remet al saló del creuer que trasllada els personatges de Nova York a Buenos Aires. A la simplicitat de l’escena (tres làmpades que es mouen, un quadre blanc que serveix per projectar unes il·lustracions a mode de flash back i que repeteix el joc de Laika) hi ha algunes jocs de so que disparen les veus per tota la platea, en un so envolvent o d’il·luminació (amb un enigmàtic llum que dispara de terra al cel simulant les quadrícules del taulell d’escacs). Bosch s’estrena com a monologuista, tot i que de tots és recordat aquell exercici provocador de La bête, al TNC, al 2012, per substituir, a darrera hora, Anna Lizaran. 

L’actor se sap segur dels seus trumfos, ataca sense dubtar cada escena, de peó a peó, fins a vèncer el públic, que el celebra. Escac i mat. Com una mort d’un rei entre dues torres, la peça aplana els matisos del text, tot i donar elmàxim color a un espai nu que es transforma, i a una interpretació que es desplega, com si fos una veritable reina al tauler d’escacs.