“Els moments en
què al llarg de la història prevalen el sentit comú i la reconciliació són
breus, efímers. Una vegada més s’esvaeix 
en la llunyania la quimera eterna d’un món humanitzat”. Aquestes
paraules  recollides al dossier de premsa
de l’espectacle dirigit per Iván Morales transmeten molt bé l’estat de
desolació des del qual Stefan Zweig va escriure els seus dos últims llibres ,
tots dos publicats pòstumament després del seu suïcidi. Un d’ells, “El món
d’ahir. Memòries d’un europeu “, adoptant el format de l’autobiografia per
evocar aquella idea d’Europa en la qual tant havia cregut, i que semblava
definitivament dissolta mentre les tropes del Tercer Reich marcant el pas de
l’oca ressonaven per tot el continent. L’altra, “La partida d’escacs”, prenent
la forma d’una novel·la curta narrada pel seu propi alter ego fugitiu. Un alter
ego convertit alhora al llarg d’un travessia oceànica carregada també de valor
metafòric en testimoni del relat que li fa una persona desconeguda que
arrossega un passat tan marcat pel nazisme com el del mateix Zweig.  Una estructura narrativa que, per cert,
recorda força la d’un anterior gran èxit literari de Zweig que curiosament
també hem vist representat aquesta temporada , “Vint-i-quatre hores en la vida
d’una dona”. I que alhora manté notables punts de contacte amb aquell esplèndid
monòleg amb forma de novel·la que és “Carta d’una desconeguda”. No per
casualitat, al cap i a la fi els tres llibres giren al voltant d’aquestes
obsessions monotemàtiques a les qual fa referència Jordi Bosch des del mateix
moment en el qual irromp a la rampa situada al mig de la platea del teatre
dissenyada per Marc Salicrú. En el cas de la desconeguda que escriu una llarga
carta, el monotema obsessiu és el de l’amor. En el cas d’aquella altra dona la
vida de la qual es capgira per complert en només vint-i-quatre hores , el
monotema obsessiu del jove desconegut que s’ha trobat a un casino és l’addicció
al joc. I en el cas de l’home que comparteix estada al mateix transatlàntic en
el qual viatja l’autor de “La partida d’escacs”, l’obsessió , naturalment, no
és altra que la dels escacs.

Una obsessió que
en té quelcom de tremenda paradoxa perquè abans de convertir-se en tal havia
estat aquell reducte de llibertat capaç de mantenir viu el seny. I un cop haver
irromput amb la progressiva però irreductible força amb la que saben escolar-se
les obsessions, s’ha convertit en  porta
oberta a la rauxa íntima :és el que tenen els monotemes quan agafen les regnes
del nostre pensament. I aquí , Zweig fa confluir l’espurna d’esperança amb la
desesperació . Els escacs li serveixen al narrador que ens explica el seu
empresonament a mans de la Gestapo com a espai mental de fugida en el qual pot
encara seguir exercint la seva llibertat . Però alhora acaben convertint-se en
una altra mena de perillosa presó. I hi ha captivitats de les quals mai pots
alliberar-te del tot, encara que aparentment faci temps que hagis escapat d’elles.
Tornant a la frase del principi: en el relat de Zweig s’endevina encara la
petjada de l’humanista que s’ha educat i ha crescut com a persona creient
fermament en la progressió de l’esperit humà. Però resulta també aclaparadora la
presència del pessimista conscient que potser tot ha estat un miratge , i no hi
ha forma d’aturar  l’etern retorn a
l’autodestrucció.

Tot plegat, no
convida massa a l’humor. Però per contra Iván Morales i la dramatúrgia d’Anna
Maria Ricart, sí aposten fort per aconseguir que el públic entri en aquest
transatlàntic que la Historia ( així, en majúscula ) fa anar a la deriva tot
servint-se de l’humor al llarg del primer tram de la travessia . Quelcom
d’altra banda  fàcil d’aconseguir, si tenim
en compta que qui ens porta de la mà és un gran actor tan dotat per a la
comèdia com ara Jordi Bosch. Tot i que, com és ben sabut, Bosch és un actor amb
prou talent com per moure’s igual de bé en altres registres, com de fet
demostra també més en davant en aquest mateix espectacle quan les seves
tonalitats es tornen més fosques i dramàtiques. Si hi ha una cosa del tot
inqüestionable en la proposta de Morales ( un Morales que aquí sembla una mica
desdibuixat a nivell creatiu per tal de funcionar més aviat en “mode” director
solvent   ) , és que aquesta es presenta com un vehicle
ideal per a que Bosch ens pugui enxampar un cop més amb el seu art
interpretatiu. Però – tornem als “però …” per a recordar-nos això no calia
“alleugerar” tant la càrrega dramàtica del text. Ni  guarnir-la amb certs efectismes visuals i
sonors tan aparentment  brillants com una
mica innecessaris. Ni fer que Bosch se’ns presenti inicialment amb una
exuberant exhibició gestual un xic propera a la imatge que transmet  un bromista mestre de cerimònies d’espectacle
de vaixell, i en canvi força allunyada a la que ens  transmet l’alter ego literari de Zweig que
deixa entreveure constantment l’amargor que arrossega pels oceans. Certament:
al  final de la partida d’escacs  tots haurem gaudit d’un bon espectacle i d’una
notable interpretació, i aquest era sens dubte un ben lloable objectiu de la
proposta. Però alhora, tinc també la impressió que el sòlid entreteniment no
haurà mai arribat a transmetre allò que ens volia transmetre Zweig:  l’abisme de l’obsessió, el vertigen d’un
continent a la deriva, l’horror de la tortura que no fa servir altre instrument
que la solitud, o l’empatia que es crea entre viatgers conscients que el fracàs
els espera a qualsevol port al qual arribin .