L’actriu Marta Aran s’ha atrevit a debutar com a dramaturga. Ho fa amb una peça íntima, generacional, de conflicte de parella i controvèrsia laboral. És un treball que apunta maneres, amb una interpretació molt realista i pròxima, que genera empaties i antipaties. La noia de la làmpada beu molt del to de La pols, uns comportaments humans que vvan de la bondat a la maldat, de la confiança a l’engany i que insinuen moltes ombres en la relació d’aquests personatges. La trama és molt generacional: com assumir la maternitat si encara s’està construint un lloc de treball estable i digne.  Alba, el personatge central pateix l’ambigüitat d’haver-se aprofitat d’una idea de la germana i que, dècades més tard, comprova com passa a ser la víctima d’una situació similar. El amors són molt fluctuants prò un fill és per a sempre. Aquest repte pot sermblar massa per a la protagonista. Hi ha una història amagada, insinuada només, en la que es dibuixa les tensions entre dues germanes qe les incita a separar-se i no parlar-se en anys. I a una mare que deu haver mort i que implica un cert retrobament. Són elements que, probablement poden donar més profunditat,  a una peçaa que, per alguns moments, es limita a l’acció central. I sense poder ensenyar ombres i clarobscurs molts personatges queden en la safata dels bons i en la safata dels dolents en el quadre final. 

El treball dels actors és meticulós i preciosista. Perquè saben justificar l’ambició i disfressar-lo, si cal, amb argumentacions retòriques falses. Ells ho saben. Però els dóna un cert consol a la seva escarmentada consciència. La subjectiitat del que és art, torna a aparèixer puntualment sense ganes d’embrancar-s’hi gaire (i fa ben fet; ja hi ha Merda d’artista o Art que ho retraten prou bé). L’espai és net i efectiu. Els elements es transformen de forma senzilla per viatjar d’una galeria d’art a una casa particular o un hospital. L’obra, finalment, transmet una buidor d’una joventut que se sent atrapada i opta per abandonar, potser…