Vist el divendres, 30 de novembre de 2018 al Teatre de la Vila, Palau-Solità i Plegamans.

És un text, sobretot, de posar-nos damunt la taula temes que podríem considerar ‘molt del nostre temps’ contradiccions de la vida actual, sobretot entesa com a vida urbana, on la part professional condiciona de forma important (per no dir brutal) el nostre pla personal, és a dir, la nostra persona.

La protagonista és una professional de l’art (no una artista, sinó del circuit de les galeries d’art) que queda embarassada -en un moment molt poc oportú- de la seva parella, un noi que té un gran anhel de tenir descendència amb ella, però -i aquí comencen les contradiccions- acaba aprofitant-se d’un embaràs de la seva xicota per a escalar en un món al que abans tenia difícil accés. Tot això, amb la complicitat, per conveniència, de la subordinada de la protagonista a la galeria d’art. Com a punt de clímax, una fira del sector a la qual sembla que, si no s’hi va, s’ha de perdre definitivament el carro d’un reconeixement dins de la professió.

No busqueu cap gran sentit a la noia esmentada al títol. Bàsicament és la forma de dir-nos que un poca-solta té possibilitats de triomfar en el món de l’art de la forma més absurda. En aquest cas, sent al lloc i al moment adient.

Per una banda, damunt la taula apareix l’actitud d’una futura mare que veu el seu embaràs que -tot i ser voluntari, induït però al capdavall voluntari- com una enorme nosa professional. Quan al principi de l’obra es refereix en termes despectius a la seva ‘panxa’ fa angúnia i tot. De l’altra, conflictes de parella, barrejats amb conflictes professionals molt lligats a l’ambient urbà, la lluita per a visibilitzar-se en un entorn on el prestigi ho és tot. Traicions, ‘petites mentides sense importància’, la utilització de la teva pròpia parella, o per contra no perdonar-li que t’hagi substituït (un arriba a pensar que era la menys dolenta de les solucions, donada la precària salut de la futura mare), la seducció entre companys de feina, tot i que endevinem que només a efectes de triomf laboral….

En conclusió, una posada en escena i unes interpretacions al servei d’un text, ni lluïdes especialment ni fallides, sinó per il·lustrar eficaçment tots els temes que s’hi plantegen. Un no té la sensació d’una gran obra que l’atrapa, o de veure un text que passarà a la història, però del que no hi ha cap dubte, és de que sortirà amb uns quants temes per a parlar i discutir amb els qui l’acompanyin, com va ser el cas de qui venia amb mi i es va sentir, en part, identificada amb la protagonista. Que el teatre serveixi, si més no per a això, ja és un valor en sí mateix.

I la principal pregunta que jo em vaig endur cap a casa va ser: qui s’estranya que hagin de ser els que arriben d’altres terres i cultures qui pareixin els futurs habitants del país? A qui li estranya, si en un parell de generacions, de ser una benedicció (i perquè no, els que tindran cura de nosaltres de vells i de tot allò que deixem al morir), els fills estan passant a ser un luxe, en el millor dels casos, quan no una terrible nosa?

Probablement sigui una llei darwiniana, ara que ja sona versemblant que serem una societat longeva, o sigui envellida, i cada cop hi haurà menys fills perquè no caldrà portar més gent al món?

#ahilodejo