[Crítica corresponent a la primera estrena del 2010 a La Villarroel. Algunes referències corresponen a aquell moment, tan diferent del que s’està vivint arran del coronavirus]

No fa pas gaire, aquest estiu, la ciutat de Barcelona va acollir els campionats d’atletisme europeus. Els que hi van assistir com a espectadors de carrer o en van seguir alguna de les curses en directe a través de la televisió van poder constatar l’esforç d’alguns dels participants i l’estat físic final d’algun d’ells després d’un matí trepitjant l’asfalt d’un estiu calorós.

Barcelona té maratons a dojo: la més recent, a tocar, la de la Mercè… Algunes d’aquestes maratons són més professionals i d’altres més populars. És a dir, que, a Barcelona, qui no corre no és perquè voli sinó perquè no vol.

Els dos intèrprets de ‘La marató de Nova York’, a La Villarroel [ara Aquitània], semblen dos atletes o dos ciutadans amants de les curses escapats d’una d’aquestes maratons urbanes. La seva pista, el seu asfalt, el seu tartà és l’escenari. Cambra fosca.

Dos parells de bones vambes, de marca, i ben cordades. I res més. Tot és imaginació. Fins al punt que els dos únics personatges de l’obra inicien una cursa d’entrenament, trip, trap, trip, trap, durant seixanta minuts clavats en un moviment que no s’atura gairebé ni un segon i que posa a prova la resistència de dos actors que combinen l’esforç físic amb la paraula.

Els espectadors més previnguts poden pensar que, per veure un parell d’intèrprets que corren sense moure’s damunt d’un escenari no fa falta anar al teatre. Els centres de Fitness en van plens. I tenen una part de raó. Però és que al costat de l’efectisme de la cursa —un efectisme molt cinematogràfic d’altra banda— hi ha el discurs de fons, un discurs que l’autor italià Edoardo Erba (Pavia, Itàlia, 1954) sintetitza al màxim fins al punt que fa la impressió que no hi hagi discurs sinó simplement una conversa gairebé banal, de circumstàncies, per entretenir la rutina de la cursa.

A l’obra, se li nota que fa quinze anys [vint-i-cinc, ara]que va ser escrita. Aquí se’n va veure una versió fa tretze anys [vint-i.-tres ara] en una sala avui desapareguda, l’Artenbrut, de Gràcia. ¿I per què se li nota el pas del temps? Doncs perquè un pensa que el més probable és que el parell de corredors urbans que volen fer un bon paper a la marató novaiorquesa, malgrat que corrin en parella, avui s’entrenarien aïllats del món, amb auriculars i un iPod, i la tertúlia, tu a tu, quedaria per a una millor ocasió.

Però, esclar, les convencions teatrals són les que són. I l’obra també. I els dos intèrprets són allà, suant la cansalada, per dir alguna cosa i no només per fer veure que corren. I el que diuen ho diuen perquè els espectadors n’acabin traient les seves conclusions, si és que no s’esgoten, asseguts a la butaca, de tan veure córrer els altres dos a l’escenari.

Malgrat els quinze anys [vint-i-cinc ara], l’obra la salva l’alè d’actualitat perquè la pressa, l’anar endavant, ni que sigui només per cobrir un rècord de cronòmetre, viure a tota velocitat, és una constant de la societat contemporània, molt més de la d’avui que no pas de la de quinze anys enrere [vint-i-cinc ara]. I això és el que fa que ‘La marató de Nova York’ connecti amb els espectadors d’avui en dia, a pesar que la conversa entre el parell de gànguils sigui d’allò més quotidiana, fins i tot amb una llicència d’adaptació al futbol més recent que pot ser que passi de moda, i sense pretendre tampoc burxar en el conflicte personal que mantenen en suspens des de fa temps els dos corredors.

Que quedi clar que la interpretació de Joan Negrié i Albert Triola és admirable. Dos actors que vénen, un, d’obres com ‘Lluny de Nuuk’, al TNC, o ‘Tirant lo Blanc’, amb Calixt Bieito; i l’altre, d’aquella conversa entre Descartes i Pascal, amb Josep Maria Flotats, vista al Teatre Lliure. Un espectacle meritori pels seixanta minuts d’exercici físic cada funció. Seixanta minuts recomanables per als que vulguin perdre alguns quilos en poc temps. Els seus dos personatges són la cara i la creu. Un que porta la veu cantant, que mana, que força la situació i que vol arribar més enllà del pas a nivell per superar el seu propi rècord. L’altre que fa figa, que panteixa, i que té la temptació de deixar de córrer perquè li falta la respiració o perquè les cames no li responen. La preparació per a la marató de Nova York és un repte, un objectiu, allò que els empeny a no aturar-se, digui el que els digui el cap, boti com boti el cor.

El director, Juan Carlos Martel Bayod, ha entès que, a banda de córrer, calia alguna cosa més. I aquí és on apareix un ‘tour de force’ final que manté la platea enlluernada a plena il·luminació de barres de focus i que deixa en relleu els dos corredors mentre el més dèbil dels dos s’ha avançat com si estigués mogut per un robot motoritzat fins a una cursa final i estressant que el porta, si la imaginació de l’espectador és fecunda, fins al més enllà. Córrer per no arribar enlloc. Córrer de pensament per vèncer el deteriorament del cos. Córrer per guanyar l’eternitat. Uns segons finals de gran teatre similars a la sensació de triomf que té l’atleta quan trenca la cinta de la meta d’arribada i cau exhaust sobre la pista. (…)