El ganxo de La marató de Nova York no és veure un parell d’actors suant la samarreta, si no escoltar-los en una conversa que, en realitat, discrepa sobre dos mentalitats vitals: Viure per córrer o córrer per viure; Superar el repte per poder afrontar el següent; o disfrutar de l’esforç per consegir superar-lo. Per això, la producció, recuperada de fa una dècada amb Joan Negrié i Albert Triola, segueix fent preguntes a l’espectador. Sigui runner, o no. Hi ha una semblança entre l’espectador i el corredor poc explotada. El gust de participar d’una acció gremial. Anar junts al teatre, compartir un tros de trajecte corrents una cursa. Com a la platea, s’hi va amb amics o s’hi fa amics. Perquè compartir una experiència (en les cames o en la mirada) fa empatitzar els uns amb els altres.

Córrer és una activitat que es fa a l’aire lliure i en continus desplaçaments i, per això, és difícil entaforar-lo en una càmera negra en un espai limitat. Però no impossible. La situació que viuen els dos amics en el que podria ser un entrenament per a la cursa, va molt més enllà perquè s’exposa una situació èpica (amb un gir final que glaça les venes per la sensació de meta i també de solidaritat amb el company; tot i que no en desvetllarem el motiu ara). L’hora de la funció (en la que es passen rodant sense moure’s del lloc) va donant mostres daparents salts de raccord (com la preocupació per les claus del cotxe) que, primer es confonen amb les ganes d’aturar el cansament i tornar al punt de sortida, i més tard, es revelen coherents en una nova dimensió(que no es mostra explícita ni completa, i que permet construir-hi el que hi falta)

Un soldat va transcórrer 42 quilòmetres des del camp de batalla a l’Àgora per avisar als atenencs que havien guanyat la guerra. Diu lallegnda que va arribar-hi, va donar el missatge de joia i va morir exhaust. Avui n’hi hauria prou amb fer un wttsp per donar la bona nova. O un tuit. Córrer ha passat a convertir-se dons en una acció aprentment prescindible. Fer-ho, doncs, respon a una voluntat individual. Cokm la d’anar al teatre i atendre trames que s’emmirallen amb la pròpia. L’innecessari és el que basteix de personalitat, el que ajuda a formar-se un criteri. I el Joan (Albert Triola) del muntatge haurà descobert el goig de la victòria (i l’enyor de l’amic) i l’identificarà amb la proesa d’un trajecte de 42 quilòmetres.