Lloll Bertran en estat pur. Sense les cotilles de cap text. Ella amb un conte, prou  pocasolta, que compta amb un notable acompanyament musical pel piano (Ariadna Cabiró)  i per la patilla del multiinstrumentista (Eduard Autonell). Aquest secret d’el Maldà sembla que s’hagi descobert després d’alguna sessió de fum de fulles de cinc puntes (també dita sintonia de West Side Story!). Divertida, directa, sense embuts. Aquest aristòcrata francès que s’enamora de la vedet  del Paral·lel dels anys 20 (molt amiga de versionar els temes d’avui i de demà perquè canta des de Titanic a Mar i Cel, per citar dos exemples prou evidents) viu una història prima, que acaba lligant fins al darrer personatge. 

És divertit, indubtablement. La Lloll, a més de cantar i de ballar, fa intervenir al públic, que hi juga amb facilitat (i sense aixecar-se de la cadira). No té cap pretensió. Sens dubte, quan les escenes són més sucoses és amb l’aparició del secundari que fa el paper d’esforçat i vountariós actor, que vol lluir-se nedant davant del vaixell de Titanic o corejar com el més avispats dels espectadlers del Cabaret Les flors del mal. Ai, la mare, quines penques! I encara tenen una estona per inventar-se uns espais publicitaris tot recomanant-se les properes acions que realitzaran per guanyar-se la vida. Efectivament, hi ha un aire dels Balnearis de l’any passat del Maldà (La indentitat; L’educació; El Poder). També hi ha un engany divertit que recorda al Qué fue de Andrés Villarrosa, tot i que aquest sabia donar-li una sensibilitat i tendresa que la lloll, esclaf sense manies.