La llamada

Dios ha evolucionado y ahora para captar a sus jóvenes fieles canta canciones de Whitney Houston y le aburren las lecturas de versículos de la Biblia. En el campamento cristiano La Brújula en Segovia, una adolescente siente esa llamada musical del Señor. Su amiga descubre que su despertar sexual está con su mismo sexo y muestra su amor por la joven y tímida novicia que se debate entre dudas. La madre superiora intenta modernizar su lenguaje musical y verbal para llegar a los nuevos jóvenes.Un divertimento en forma de comedia musical ligero y amable que conecta inmediatamente con los más jóvenes y resulta amable y divertido de ver. Los Javis, esta creativa pareja, crearon esta comedia partiendo de una visión respetuosa con todos los personajes, que resultan entrañables, y que tirando de tópicos en nada resulta irrespetuosa. Esta es su virtud, nadie puede sentirse ofendido.Recoge la candidez de aquellas películas con monja alegre y cantarina (Dominique, La novicia rebelde, La hermana alegría, Sor Citroen, Sor ye-ye), dándoles un toque moderno y un tanto loco (ese Dios de habito rockero, cantando hits de Whitney Houston) y alabando la tolerancia y el respeto como forma de avanzar colectivamente. Con habilidad nos hablan de la fe, de la amistad, la tolerancia, el primer amor y el derecho a cambiar. Hacemos y luego vemos.   Aquello que empezó modestamente en el 2014, en el hall del Teatro Lara, ha terminado en el escenario central y en gira por los principales teatros de España. Cumple ya su décima temporada, con más de dos millones de espectadores. Ha viajado por 30 ciudades (incluida Moscú) y ha dado pie a una película con el mismo título en el 2017, que recibió cinco nominaciones a los premios Goya. Se ha estrenado también en México, Chile, Republica Dominicana y Argentina, recibiendo 14 premios Broadway World. En Barcelona, ya se representó en el 2014, en la desaparecida Sala Barts, ahora Paral.lel 62, y en el mismo Teatre Poliorama, el 2019.Un reparto muy adecuadoEl reparto ha ido cambiando, poco, pero atendiendo a los proyectos de cada artista, va manteniendo un núcleo bastante fijo. Ahora en Barcelona, tenemos a Nerea Rodríguez y Angy Fernández, en los papeles centrales de las dos adolescentes, creadoras del dúo Suma Latina; a Marta Valverde como la marchosa madre superiora Bernarda; Richard Collins Moore como Dios-cantante y, ahí hay novedad, la drag Queen Estrella Xtravaganza, como la cándida novicia Milagros, fan de Presuntos Implicados. Una banda compuesta por cuatro músicos (guitarra, bajo, teclados y batería), va turnándose y acompañando a los actores.La limpia escenografía, una litera un cuartito y en medio una monumental cruz que se ilumina y da a ver una espléndida escalera por la que baja Dios, es de Ana Garay. El espectacular diseño de luces, con un Dios al contraluz, es de David Mínguez; el diseño de vestuario, se pueden comprar camisetas en la entrada, es de Ana López Cobos y las canciones originales están compuestas por Alberto Jiménez. Los Javis, dúo de reyes Midas de la televisión y el teatroFrancisco Javier Calvo Guirao (Múrcia, 1991), conocido artísticamente como Javier Calvo, es actor, director, guionista y productor. Su pasión por el teatro se inició a la temprana edad de 11 años y se dio a conocer como profesional interpretando a Fer, uno de los protagonistas de la exitosa serie televisiva Física y Química (2008-2011). En el 2010, conoció a Javier Ambrossi, con quién formó pareja profesional y sentimental, dándose a conocer como Los Javis. Javier García de la Camacha Gutierrez-Ambrossi (Madrid, 1984), artísticamente conocido como Javier Ambrossi, es director, guionista, productor, actor y presentador, con una larga trayectoria en teatro, cine y televisión. Es hermano de la talentosa y reconocida actriz Macarena García (protagonista de la película La Llamada, entre otras, y premio Goya actriz revelación en Blancanieves-2012).   Juntos han creado, dirigido y producido espectáculos y series tan populares como: La llamada (2014-2024, teatro musical, y 2017, película), Paquita Salas (serie, 2016), Veneno (serie, 2020), La Mesías (serie, 2023) y Drag Race (2021 y 2024, programa de telerealidad, como actores). En el 2016, se estrenaron como directores cinematográficos al dirigir La Llamada.  La Llamada en el cineEstrenada en el 2017, sigue fielmente la estructura teatral pero el reparto salvo el sempiterno Richard Collins-Moore encarnando a este Dios-crooner-Whitney Houstiniano, es distinto al de la obra de teatro. Macarena García y Anna Castillo, como las adolescentes María Casado y Susana Romero; Belén Cuesta, como la cándida novicia Milagros López y Gracia Olayo, como la madre superiora marchosa Bernarda de los Arcos. Fueron nominados a los Goya, como actriz protagonista, actriz secundaria, mejor dirección novel y mejor guion adaptado. La película se rodó en un campamento de la provincia de Segovia, en el mes de agosto-septiembre del 2016, a los largo de seis semanas. Text : [email protected] 

Han passat deu anys des de la seva estrena i la posterior versió cinematogràfica. Deu temporades seguides amb el teatre ple a Madrid i una intensa gira per diversos escenaris. No ho pot dir tothom. Parlen de 2 milions d'espectadors fins ara amb el musical «La llamada». Ja han passat per Barcelona en dues ocasions i hi tornen per tercera vegada. L'eufòria de l'auditori no s'ha esgotat. Els Javis, com es coneixen els autors i guionistes Javier Ambrossi (Madrid, 1984) i Javier Calvo (Madrid, 1991) —parella a la vida real— tenen una flaca per la mirada mística. Recentment han tornat a tocar el tema diví amb la sèrie «El Mesías» (Movistar+) on un enigmàtic Albert Pla feia cara d'espantar les criatures. Hi ha fenòmens difícils de qualificar. Aquest n'és un. «La llamada», en teatre el 2013 i en cinema el 2017, fa una mirada al passat. Quan es despenja el quadre amb el retrat del papa polonès Joan Pau II (un dels papes amb el pontificat més llarg: 27 anys a la trona des del 1978 al 2005, quan va morir) un pensa que ha plogut molt des d'aleshores. I en el camp de la religió, de com s'entén l'amor romàntic i del feminisme, encara ha plogut més. Més aviat es podria dir que ha diluviat.Però «La llamada» té un paraigua gegant ben estès i es mulla poc, potser com tocaria fer-ho a un quart llarg del segle XXI. Però els Javis més aviat fan com si sentissin ploure. Sota l'embolcall de Déu, parlen del primer amor i de l'encegament i la submissió per aquest amor de l'adolescència encara ingènua. I juguen amb la feblesa de dues adolescents en un campament regentat per monges prop de Segovia que busquen la llibertat, s'escapen de nit, beuen més del compte amb vodka inclòs, esnifen una mica, tenen mòbil amb poques megues, tiren d'Spotify i aspiren a fer un duet musical que, paciència per als espectadors, esclatarà com cal al final del xou, gairebé amb un embolcall de cabaret.L'humor i el desvergonyiment salven el guió textual de «La llamada». La proclama del lesbianisme, el penjament de l'hàbit de la monja Milagros i la rigidesa de la mare superiora acabada d'arribar al campament amb “manu militari” per ordenar el caos —molt del temps del tardofranquisme i la transició— juguen a favor de l'escepticisme religiós contemporani que connecta fàcilment amb l'auditori i justifiquen la ficció d'una història amable i iniciàtica, gairebé juvenil, en clau de musical i amb rerefons mític de Whitney Houston, la cantant nord-americana que va morir el 2012, precisament quan els Javis perfilaven el guió de «La llamada».Si a l'època grisa del blanc i negre del segle XX, el petit Marcelino —aquell del “pan y el vino”— parlava als anys cinquanta amb “nostru sinyó” clavat a la creu, a l'època acolorida i farcida de presumpta llibertat del segle XXI, la jove María de «La llamada» també pot parlar amb el mateix “nostru sinyó” que, en aquest cas, més que baixar de la creu o del cel, baixa de l'escala per interpretar alguns dels temes de la gran Houston. Els temps, fins i tot per a Déu “nostru sinyó” han canviat.«La llamada» és tot un refregit de mongetes tendres a l'ombra del campament La Brújula, amb la germana Bernarda (estel·lar l'actriu Marta Valverde capaç de fer —almenys en la primera funció— com feia Paco Morán, una divertidíssima “morcilla” quan el so microfonat fa la perla i espetega com si fos buidat de “gasos”); la germana Milagros (espectacular Estrella Xtravaganza, coneguda drag queen de Jérez de la Frontera, amb número gairebé de clown amb l'enfilada a la llitera del campament); l'adolescent María (magnífica veu de Nerea Rodríguez, nascuda a Gavà, i coneguda per Operación Triunfo); l'adolescent Susana (igualment a l'alçada interpretativa amb l'actriu mallorquina Angy Fernández, nascuda a Palma); a més de Déu omnipotent, baixant sempre per l'escala, darrere la tarima dels músics i la gegantina creu (interpretació de l'actor anglès Richard Collins-Moore, recordat aquí per la seva participació i el seu característic parlar català en sèries de TV3 com «Oh, Europa!» o «La memòria dels cargols» de Dagoll Dagom). Final de festa amb trabucs de paperets de colors i tot l'auditori dempeus picant de mans a ritme de la banda sonora del musical. Com si l'èxtasi d'una missa laica hagués impregnat a tothom la crida del més enllà. (...)

Passa de tant en tant. Salta una espurna gens innocent ni casual i neix un fenomen que dura ja sis anys. ‘La llamada’ es va estrenar en plena crisi al vestíbul del Teatro Lara de Madrid. Al cap de pocs mesos, el nascut com a musical ‘underground’ saltava a l’escenari principal i la resta ja és coneguda: ple continu, premis i versió cinematogràfica mentre, en paral·lel, assistim a l’ascens mediàtic dels seus creadors, Javier Calvo i Javier Ambrossi, els Javis. No hi ha una explicació senzilla per a aquest èxit, més aviat al contrari. LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA AL MITJÀ