Quants cop heu sentit allò de “la gallina ha dit que no, visca la revolució!”? .Doncs, molt abans que Llach esvalotés el galliner, ja ho havia fet la guineueta del  magnífic compositor txec Leôs Janacêk, en una de les escenes més esbojarrades de l’estupenda òpera amb la qual el Gran Teatre del Liceu ha inaugurat la seva nova temporada de manera no gens convencional.

Ja per començar, perquè, malgrat la seva qualitat, es tracta d’un títol que no entra dins les coordenades habituals del repertori clàssic. I per continuar, perquè els seus orígens ( l’argument parteix dels dibuixos d’un còmic ) i la seva abundant fauna xerraire , l’apropen molt més a una faula amb quelcom de conte que als drames intensos o les comèdies ben bufes que acostumem a trobar pels grans coliseus operístics , tant els uns com les altres protagonitzats sempre exclusivament per humans. Tot i que d’humans , aquí també en trobarem una bona colla: ja entrarem més en davant en els seu conflictiu món.

Però tornem al galliner. En aquest cas, no és una gallina revolucionaria qui l’esvalota, si no precisament aquesta guineu que, anticipant-se també a Orwell, incita les gallinàcies ponedores a rebel·lar-se contra el seu gall explotador, i contra els mateixos grangers que , ja posats, també exploten el mascle alfa d’aquest corral  .

Tot i que, per revolucionaries que es mostrin, cal malfiar-se sempre de les guineus, si ets una gallina: acte seguit té lloc una massacre que deixarà orfes tots els pollets que sobrevisquin a l’escabetxina. I l’afamat Barrie Kosky, el director d’aquest espectacle i també de la brillant Komische Oper Berlin, no se n’està de mostrar amb humor irresistible l’angoixa d’un pollet que sense haver acabat de sortir de l’ou, contempla estupefacte les dimensions de la tragèdia.

I qui conegui una mica la trajectòria de Kosky i/o s’hagi fixat en la paraula “Komische” que apareix al nom del teatre que dirigeix, ja sap i/o intueix que la comicitat és un dels elements essencials de les seves propostes escèniques. Com ho és la influència del cabaret sortit de mare i sovint descarat (ja sabem que les paraules “cabaret” i “Berlin” tenen també tendència a anar sovint plegades) , l’ús d’escenografies i vestuaris ben juganers i acolorits  o l’aparició de curioses pròtesis humanes dotades d’intensa vida: busqueu on sigui imatges de  la memorable i antològica aparició d’un grapat de nassos convertits en coristes amb que guarnia aquella òpera de Xostakóvitx titulada precisament “El Nas”, m’agraireu el consell.

No és doncs estrany que el Liceu hagi triat la imatge de  l’espatarrant galliner escenificat  al més pur estil Kosky a l’hora de presentar aquest espectacle. Però cal alhora estar preparats, no sigui que les ganes de gresca ens condueixi cap a l’equivoc. Aquesta òpera en la qual conviuen tota l’estona animals i persones,  però en la qual mai es poden comunicar verbalment els uns amb les altres , en té alhora molt de conte trist dominat per la foscor . I no ho dic pensant en el drama còmic que té lloc al galliner, sinó més aviat en la desolació que mostren els humans que habiten en el bosc de la faula.

Qui, quan s’aixequi el teló, esperi trobar-se un llampant paisatge boscós ple de besties fàcilment reconeixibles gràcies a la disfressa que porten els seus intèrprets  s’endurà una bona sorpresa. Kosky opta per començar l’obra amb un enterrament envoltat d’absoluta negror. I també totalment negra és la vestimenta que llueixen els humans, com si tots ells portessin dol per la seva pròpia vida. Quelcom que, en molts casos, és del tot cert. Lliurats a borratxeres infinites , els humans passen les hores del dia ( o més aviat, de la nit perpetua dins la qual els situa el muntatge) tot lamentant-se pels amors perduts que han acabat en braços d’algú altre, o pels encara més perduts dies de joventut i passió que han esdevenit desapassionats dies de rutina i melangia. O lamentant-se, senzillament, per no poder enxampar i mantenir en captiveri aquella guineu que, amb la seva desenfada llibertat, els hi recorda massa el seu propi captiveri vital.

Tot i estar amenaçada sempre o be per l’esclavatge de la granja  ( cas d’aquestes gallines, aquest gall i aquest pollet orfe , els únics animals de l’espectacle – juntament amb el un xic desaprofitat  teixó- als quals se’ls permet gaudir de divertides disfresses ) o be per l’acció de caçadors furtius i no furtius , la vida de les bestioles és ben bé una altra cosa.

I al muntatge de Kosky , aquesta vida està representada per un grapat de noies i de nois ben jovenets, trempats i donats a donar bots constantment, com ho fa també la guineu trapella. Com a mínim, fins que troba el seu guillot, i comparteix amb ell una deliciosa escena d’amor abans de posar-se a fer l’amor (arribats a aquest orgàsmic moment, Kosky sí es permet el luxe de recuperar el seu esperit més lúdic) i a omplir el món de més petites guineus astutes.

Com ho fa el mateix rei lleó al seu propi espectacle, també aquí ens trobem doncs davant l’imparable mecanisme del cicle de la vida, tragèdies i morts cruentes incloses. I l’esplèndida partitura de Janácêk sap sempre com donar-li meravellosa sonoritat a aquest cicle, guarnint alhora l’obra amb interludis gairebé més extensos que les parts cantades de l’òpera. Unes parts cantades en les qual brillen especialment l’entremaliada guineu d’Elena Tsallagova i l’insatisfet guardabosc de Peter Mattei. I en les quals, per moments, la bona direcció musical de Josep Pons es desferma excessivament, tot fent patir i tapant una mica algunes de les altres veus del repartiment.

Val a dir que ,  galliner a banda, no tot és foscor en aquesta notable producció. Ben al contrari. El dominant color negre que ho envolta tot, es veu constantment trencat pels preciosos cortinatges platejats ( i puntualment vermellosos ) que baixen de les altures. Com ho fan també les pluges de llampants confetis capaces de fer aparèixer la misteriosa màgia d’un bosc sense arbres i sense cap mena de vegetals colors verds.

Aquesta escenografia alhora sòbria i llampant  que es mostra gairebé sempre en constant moviment (com ho està la mateixa natura), és un dels grans encerts de l’espectacle. Això, encara que potser en alguns moments puntuals, s’imposi massa al relleu que haurien de prendre alguns dels personatges. Penso especialment en l’alcoholic trio d’homes desencisats de la comunitat, la presència del qual queda un xic  esmorteïda per l’aclaparadora força de l’espai que els envolta.

Alguns paratges del muntatge es veuen lleugerament necessitats d’una embranzida escènica capaç de seguir-li les passes al inaturable torrent creatiu de la partitura. I, per contra, algun fragment de la proposta en va sobrat d’un excés de saltirons de la guineu i coreografies giratòries d’aquesta fauna a la qual no podrem identificar ni per la seva funcional vestimenta ni pels seus color . Una idea aquesta, per cert, que tot i que pot portar a cert grau de voluntària confusió, sembla força encertada a l’hora de crear dos grups d’essers vius –el dels humans i el del animals- sense buscar distincions  entre les especies.

Però més enllà d’aquests petits entrebancs, ens trobem davant una estupenda versió escènica d’aquest conte trist ple de sobtats moments  de bon humor. Koski ens adverteix des de  la mateixa entrevista que surt publicada al programa de mà de  l’espectacle ; aquesta temporada el Liceu els recupera, i de forma gratuïta: la guineu no és una guineu, sinó la representació d’una guineu. I aquest món animal, no és altra cosa que un somni , una fantasia dels humans. I aquí “tots els personatges estan impregnats de tristesa i melanconia”. I aconsegueix del  tot visualitzar tanta tristesa, sense perdre mai de vista l’esperit juganer que tan bé saben transmetre alhora les seves posades en escena.