A l’òpera, que està a punt de celebrar el centenari de l’estrena, hi ha una esperança en què la Natura és més forta que la humanitat. No sabem si el compositor txec Leos Janácek seria tan optimista en uns anys en què les víctimes del nazisme esclafen els palestins amb un genocidi similar al que van patir i que la Rússia comunista recupera un alè imperialista en terres ucraïneses, excusant-se en què es defensa d’Occident i l’OTAN. Habitualment, en les faules, hi ha una ensenyança moral. Sí la bèstia té l’adjectiu d’astuta sembla reblar el clau. En realitat aquesta òpera fa girs infantils com el gos que es vol mossegar la seva cua, amb un final tràgic i una mena d’epíleg redemptor. L’astúcia deixa de ser-ho quan es confia massa en ella. La vida se celebra millor, quan s’admet la mort com un fet inexorable i cíclic.

La peça beu d’una trama de còmic infantil i de les tonades de música popular. Eren anys de cultura que volia reconèixer els seus referents. Es coneixia per música nacionalista, explicava el director musical Josep Pons en la presentació al Parc de la Guineueta. Aquesta òpera, fins ara, només s’havia programat cinc funcions en anglès el 2001/02 al Liceu. Ara, sota la direcció artística de Víctor Garcia de Gomar, es pot sentir en el txec original, en set passis. La soprano Elena Tsallagova admetia que és una llengua complexa perquè pot ajuntar fins a quatre consonants i ho fa molt difícilment cantable, a diferència de l’italià, molt més abocat a les vocals. Si la música de Janácek és colorista i amb recursos curiosos com reproduir el zumzeig d’un insecte amb instruments, la trama és excessivament esquemàtica. Sí que és un encert, que posada en escena fugi de les màscares i les bestioles, i les humanitzi, diferenciant-les dels personatges humans (el guardabosc, la dona, els fills, O el caçador furtiu, vestit de tons foscos) amb samarretes acolorides. Potser l’excepció és el galliner perquè és massa llaminer per a no guarnir-los amb plomes d’una revista trastocada.  L’espai escènic són uns suggerents fils que cauen des deles barres de l’esdcenari amb decoracions penjants que reflecteixen la llum, a tall de cortines, que retraten el bosc, el cementiri i també el cau. El director Andreas Weirich, que ha recreat la proposta de Barrie Kosky, admet que hi han inclòs un enterrament inicial, a tall de pròleg. D’aquella tomba a un familiar mort del guardabosc, en surten les bestioles despreocupades. També la guineu protagonista. Les ganes de joc de la parella (Tsallagova i la mezzosoprano Paula Murrihy en el paper de guillot) se simbolitza amb unes cortines vermelles que van obrint escenari endins, que evoca la calidesa més plaent. Recorda a la vagina d’Akelarre de The Feliuettes. Tremola, pare incrèdul! A l’òpera, el resultat a tanta passió és una camada de 39 fillets.

El petit Liceu celebra 25 anys de trajectòria. A part de quatre noves produccions, rescaten títols com La cuina de Rossini, La petita flauta màgica, Trencanous-Jazz (ara en un nou format), La nit de Sant Joan, La torre dels somnis, Miralls…