Aparentment, La Granja és un simple espectacle de cançons i personatges naïfs de la granja. Però la vida que saben insuflar els de la companyia El Teloncillo (Premio Nacional de Artes Escénicas para la Infancia y la Juventud 2013) trenca amb els prejudicis i amb les distàncies dels espectadors més petits. Sense insistir gaire en captivar els adults amb un doble llenguatge (tot i que sí que hi ha acudits com aquella truja de 12 criatures que només en podia amamantar vuit i les altres quatre, que bebien llet de xai acabaven plorant amb un bè delatador), conveç i connecta amb la canalla que reacciona a cada proposta de la parella d’artistes.

L’escenografia, molt clàssica, es va trencant per anar donant presècia als animals de la granja i a una inacabable dosi de cançonetes (algunes clàssiques, altres versionades, altres compostes pel duet). Hi ha una coneixença absoluta entre els dos intèrprets que és bonica de veure. Perquè, tot i conèixer-se cada racó del muntatge sels veu disfrutant-lo, vivint-lo i compartint-lo, pas a pas amb cada espectador.

És d’una simplicitat absoluta. En principi, té una estètica que sembla acontentar-se amb l’evident i poder tirar de cançoner popular. Però la força dels dos actors (ja prou madurs) fa que la peça tingui vida, respiri una ànima amable, entranyable, proactiva. Que no és poc. I així, veure com es va desmanegant el gat que tenia set vides o com volta la gallina que ha perdut l’ou, és d’una tendresa que abraça i convenç.