Recordeu aquella preciosa comèdia veneciana de Goldoni plena d’aires melancòlics que porta per títol “Un dels últims vespres de carnaval”, i de la qual Lluís Pasqual en va dirigir un muntatge mític que podeu recuperar vídeograficament als arxius del Teatre Lliure? Doncs, imagino que per casualitat, l’estrena d’aquesta nova versió de l’òpera “La Gioconda”, l’acció de la qual s’ubica  al llarg d’aquells dies en els quals el disbauxat Rei Carnestoltes es fa l’amo dels canals de Venècia , ha tingut lloc precisament  hores abans que l’enterrament d’una sardina, deixi pas a l’austeritat quaresmal.

Però l’austeritat no hi té cabuda en aquesta desmesurada òpera de Ponchielli (l’única seva que ha superat l’oblit provocat pels estralls del temps) que, certament, ha conegut els seus bons dies de glòria. Que encara ara segueix fent lluïdes aparicions al repertori plenes de noms estel·lars: sense anar més lluny, aquesta mateixa coproducció entre el Liceu i el Teatre San Carlo va estar protagonitzada al coliseu napolità per Anna Netrebko i Jonas Kaufmann  . Que no està pas exempta  d’un grapat de  grans moments lírics i fins i tot i d’una escena de ballet ( la cèlebre “Dansa de les hores” ) convertida  en el fragment més popular de la seva partitura. I que, per la seva forma d’anunciar el verisme tot fent ús alhora de recursos propis de la “grand òpera” a l’estil parisenc , es presta a embolcallar els seus  dramàtics clímax amb sumptuositat escenogràfica i vistosa vestimenta.

Però que, alhora, es veu llastrada per un no massa lluït llibret  d’Arriago Boito inspirat en una molt melodramàtica obra teatral de Victor Hugo, d’argument gairebé tan impossible com el de la verdiana “Il trovatore” . Amb la diferència que la sovint brillant però desigual i massa extensa partitura de Ponchielle no pot maquillar les deficiències del llibret, de la manera que sí ho feia la magistral partitura de Verdi amb aquell altra forassenyat embolic argumental.

Assumit tot això, i seguint amb l’ambivalència , cal afegir que som davant d’un espectacle del quan se’n pot gaudir força, sempre hi quan passem per alt les seves limitacions. La notable escenografia dÉtienne Plus mostra un esplendor clàssic molt ben administrat ,  suggereix els clarobscurs venecians ( la resolució visual del quart acte resulta en aquest sentit un ben fosc encert) defugint alhora el tòpic visual , s’obra quan cal al moment de gran impacte visual ( l’entrada de l’embarcació un cop acabada la regata del primer acte) i està prou ben organitzada com per a que llueixi amb amplitud tant el sumptuós vestuari de Christian  Lacroix, com les escenes de masses guarnides amb acrobàcies i flames incendiaries, o la discreta però   ben executada  coreografia de Vincent Chaillet.

Per contra, la direcció escènica de Romain Gilbert, tret d’alguna idea aïllada que fa intuir com hagués pogut resultar el muntatge si el mateix Gilbert s’hagués mostrat més agosarat ( aquí tenim com a mostra el potent ús que en fa de les fangoses aigües brutes dels canals a l’últim acte) es mostra un xic massa apàtica pel que fa al moviment de masses . I un xic massa tímida, pel que fa a l’actuació teatral del seu sextet protagonista, sovint ancorat en la  imatge estereotipada dels seus personatges. I abusa també un xic de la carnavalesca presencia d’un mim amb certa aparença d’arlequí ( l’escrivà de l’original) que passa de ser una aportació original a fer-se feixuc amb les seves constants intervencions.

Sotmès a la sòlida batuta de  Daniel Oren, aquest repartiment assoleix el seu punt més alt amb la Gioconda de Saioa Hernández, sòlidament acompanyada per l’Enzo de Michael Fabiano, tot i que les cordes vocals i les mucositats li juguessin la nit de l’estrena alguna que altra mala passada .Dels quatre altres puntals del sextet, caldria destacar la vehemència del Barnaba de Gabriele Viciani, del tot decidit a deixar ben clara la perversitat del seu personatge. I tot i que a l’hora  de mostrar-se pervers, tampoc el femenicida Alvise es quedi curt, a John Relyea li va mancar força vocal per estar a la seva altura, mentre la seva dona de ficció, la Laura de Ksenia Dudnikova es limitava també al bon treball funcional, i la cega de Violeta Urmana feia el possible per compensar amb potencia vocal la feblesa esquemàtica que presenta el personatge de la mare de la Gioconda, i fer oblidar de pas  l’horrible maquillatge al qual havia estat sotmesa.  I és que aquesta Gioconda, com ja ha quedat dit, en va plena de daltabaixos, encara que els moments alts  siguin sovint capaços d’aconseguir que passis per alt les seves debilitats.