La gent

Entrem a la sala i, espontàniament, seiem en una de les cadires situades al cercle. De seguida ens n’adonem: tindrem un paper actiu. Ja no som ‘el públic’, estem assistint a una reunió. Dos portaveus condueixen l’assemblea per, com diuen, “mirar de centrar el personal i intentar treure’n conclusions profitoses”. Ordre del dia, escolta, propostes, debat, contradiccions... L’acte es desenvolupa per línies que no revelarem i que donen molt i molt de joc. Els qui, escèptics, visualitzin una funció previsible i avorrida s’enduran un bon feix de sorpreses, ja que l’espectacle compta amb detonants a tort i a dret, servits amb naturalitat i humor. De fet, tot plegat es tracta d’una mofa constructiva als moviments participatius feta des del realisme, el respecte i la capacitat de riure’s d’un mateix. L’espectador se sent cridat a opinar, a formar part d’una comissió i empatitza amb la resta dels presents. Es plantegen temes polèmics com ara l’ús de la violència, el sentit de les vagues de fam, la repercussió d’aparèixer als mitjans de comunicació, la necessitat d’un lema i emprendre una campanya d’acció, la negociació i capacitat de cedir per arribar a acords... El text és molt real, viu i identificable per a tothom. No punxa per sustentar-se exclusivament en el diàleg ja que pren en els assistents, que el viuen com una experiència personal i col·lectiva. Capta l’atenció en tot moment i troba els instants requerits per respirar i donar aire a l’ambient. Tot i aquesta interacció, que ningú pateixi més del compte. Qui vulgui mantenir-se en el seu paper d’espectador passiu sense veu ni vot ho podrà fer sense cap problema. No hi ha un espai escènic d’expressió més lliure. Si, per contra, us posa molt nerviosos aquest sistema de representació democràtica una de dues: o hi aneu i en feu teràpia, o us n’absteniu, però perdreu l’oportunitat de passar una hora enginyosament divertida i, qui ho sap, potser després ho veureu tot amb uns altres ulls... Del teatre sempre te’n endús alguna cosa.

L’Ateneu de Tàrrega ha cedit una de les seves sales per a la reunió  d’uns ciutadans. Hem estat convocats per aprovar un document que se’ns ha tramés per correu electrònic junt amb l’ordre del dia. No hi som tots, però els que sí hi som haurem de decidir! Ens trobem immersos en una experiència teatral directament connectada amb l’actualitat. L’autor –i també actor- Juli Disla, amb l’ajuda de quatre o cinc actors i alguns col·laboradors més o menys espontanis, ens fa partícips d’aquesta assemblea on s’estan tractant temes que ens afecten directament. Amb molt sentit de l’humor i un xic d’acidesa, van apareixent tots els “tics” (funcionals, lèxics, posturals...) d’aquesta mena de trobades. Van intervenint tipus fàcils de reconèixer, del més abrandat al més tímid; entenem les diferents postures vitals d’aquells que intervenen: alguns generen un corrent empàtic important, d’altres admirem la seva gosadia o la seva fluïdesa verbal, ni han que, fins i tot, conciten un cert rebuig... Són gent, gent com nosaltres, els nostres veïns o els nostres familiars, i amb ells participem d’un “present” que haurà de marcar el nostre futur immediat. Teatre polític que planteja els límits i l’operativitat de la participació ciutadana de forma divertida i desinhibida. Ho fa des d’una acurada dramatúrgia que contempla i preveu les possibles intervencions del públic integrant-les en l’acció dramàtica. Un gran retrat col·lectiu de “la gent” confegit entre tots (i totes!) en cada funció.

Programa, programa, programa. Coordinació, debat, consens, contrast d'opinions, relectura dels acords, opció de revisió; replantejament del document mare acordat per un altre grup anònim; qüestionament d'una retallada de llibertat o una baixada de pantalons en tota regla si s'accepten aquell sostre normatiu (també tingut per a un altre portaveu com a abric, paraigua proteccionista per a hipotètics estadis pitjors). Voluntat, per fi, d'activar una protesta per fer més forta la proposta, el marc regulador que garanteixi la màxima transparència. Avaluar riscos i oportunitats d'accions com la manifestació, el video viral per a les xarxes, la vaga de fam, la violència (però només en sentit metafòric... d'acord) Aquest és el nucli d'un muntatge que atrapa l'espectador des del minut 1 procurant compendre on hi és ficat. El públic té voluntat d'intervenir, de provocar més enrenou en veure que aquesta comissió local no traurà mai l'aigua clara, sempre s'ajornarà una decisió per a la següent reunió (O potser acabarà tancant un acord inamovible). Algú haurà deixat el seu correu electrònic per a formar part d'una nova comissió que, no es reunirà mai o que si ho fa, haurà d'acceptar que es fiscalitzi assembleàriiament la seva proposta. Genial i caricaturesc quadre del moviment assembleari, que també gaudeix de molts mecanismes per a desactivar allò que hauria de ser el funcionament utòpic d'una societat. I ho aconsegueix amb un joc escènic, una maquinària que obra finestres i no en tanca, pràcticament, cap ni una. Hi vagin i hi votin a favor de l'annex del concert marc... i tant!