Programa, programa, programa.
Coordinació, debat, consens, contrast d’opinions, relectura dels
acords, opció de revisió; replantejament del document mare acordat
per un altre grup anònim; qüestionament d’una retallada de
llibertat o una baixada de pantalons en tota regla si s’accepten
aquell sostre normatiu (també tingut per a un altre portaveu com a
abric, paraigua proteccionista per a hipotètics estadis pitjors).
Voluntat, per fi, d’activar una protesta per fer més forta la
proposta, el marc regulador que garanteixi la màxima transparència.
Avaluar riscos i oportunitats d’accions com la manifestació, el
video viral per a les xarxes, la vaga de fam, la violència (però
només en sentit metafòric… d’acord)

Aquest és el nucli d’un
muntatge que atrapa l’espectador des del minut 1 procurant compendre on
hi és ficat. El públic té voluntat d’intervenir, de provocar més
enrenou en veure que aquesta comissió local no traurà mai l’aigua
clara, sempre s’ajornarà una decisió per a la següent reunió (O potser acabarà tancant un acord inamovible).
Algú haurà deixat el seu correu electrònic per a formar part
d’una nova comissió que, no es reunirà mai o que si ho fa, haurà
d’acceptar que es fiscalitzi assembleàriiament la seva proposta. 

Genial i caricaturesc quadre del moviment assembleari, que també
gaudeix de molts mecanismes per a desactivar allò que hauria de ser
el funcionament utòpic d’una societat. I ho aconsegueix amb un joc
escènic, una maquinària que obra finestres i no en tanca,
pràcticament, cap ni una. 

Hi vagin i hi votin a favor de l’annex
del concert marc… i tant!