És cert que Lolita Flores té la concurrència als seus peus abans de començar. Que la comèdia intranscendent, que troba el riure en la paraulota i l’escena més pujada de to diverteix i destensa l’audiència. El treball dels seus companys és eficaç i prou atent per tornar la pilota en aquest frontó de trucades inoportunes, de visites tòrrides i d’ingenuïtat dalt d’una escala de pintor. El “ja estic aquí” de l’astronauta veí de la vídua feliç (esbrocant sempre la filla, tot estimant-se-la amb poca traça) és una clicada d’ullet que el públic celebra. (Tarradellas va proclamar “ja sóc aquí” des del balcó de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume però no està malconjugat en aquesta ocasió perquè el president retornat de l’exili ho deia amb actitud de permanencia a Catalunya i l’astronauta ho diu com el viager que trepitja un asteroide per fugir a cuita corrents).

La fuerza del cariño (potser el títol és més ensucrat del que correspondria) pren un gir dramàtic i deixa el somriure glaçat. Les estrelles no són per fer cabrioles eròtiques, s no per trobar el més enllà. I ja els viatges sense gravetat prenen una altra dimensió. Sura la tragèdia i el silenci (i els mòbils comprovant l’hora a platea) es van apagant. El rock brillant d’Elvis s’ha passat al so més passiu de reggae (No woman no cry) que, tot i ser fresc i despreocupat, ara no serveix per ballar si no per donar contrast amarg a l’escena.

La decisió de direcció de mantenir els actors a escena (encara que no estiguin actuant) pretén donar més focus encara a la situació inesperada (que no volem desvetllar). En realitat, sovint, distreu perquè no se sap si la situació estàtica és del personatge o de l’actor que atén el treball dels companys. No hi aporta la essencialitat que es pretenia i queda com una provatura d’assaig que no s’ha volgut eliminar. Magüi Mira, que a més de la direcció n’ha fet la dramatùrgia reforça els papers troncals femenins i manté en pinzellades de traç gruixut pels masculins (interpretats per uns còmics Luís Mottola i Antonio Hortelano). Són egoistes com tots, però han sortit rebotats d’aquest cercle de mare i filla. En aquest sentit, Sara Moraleda defensa amb una emotivitat ben afinada a cada moment un personatge (interpreta Emma, la filla) que transita de la ingenuïtat a l’amargor i que descobreix els cops de la vida fins al moll de l’os.

La profunditat de la trama sobta i emociona bona part del públic. En el fons, s’ha produït una trobada mare-filla en moments crucials, com el de De mares i filles, que ara Paco Mir reprén al Poliorama. Al Goya, mentre el públic espera a sortir ordenadament a indicació de les acomodadores, uns quants s’assequen els ulls sense desplaçar-se la mascareta. Lolita no té la potencia d’aquella Colometa a La plaza del diamante però convenç molt més que la exagerada i sobreactuada tragedia de Fedra (i que el públic seguia omplint per aquesta fer amb l’actriu) que va portar al Romea. En aquesta comèdia romàntica Lolita s’hi sent cómoda, tant en els moments més vodevilescos com en els de major tensió dramàtica. L’obra, de Dan Gordon, escrita a principis dels 70, queda un pèl antiga (eren èpoques de conferències telefòniques i revistes de Playboy, i no existia encara el wttsp per comunicar-se contínuament) per la visió heteropatriarcal de les parelles però guanya interès en el final intens de forta càrrega emotiva.

Els de La fuerza del cariño són uns personatges que encara viuen en el somni de descubrir el Sistema Solar. I que les cases amb jardí se separen per unes parets quasi transparents, que avui ens evoquen a unes mampares d’aeroport, a una distancia inoportuna per evitar contagis. Els personatges, patètics i ingenus, s’equivoquen però, se’ls permet redimir-se i destil·lar dolor i sinceritat, que sona un pèl falsa per un repartiment desigual en intensitat. Però que, en el fons, el públic de Lolita Flores ho aplaudeix i hi combrega.