“Bis, bis, bis …!” El públic insistia sense parar, entre onades d’aplaudiments i bravos, en la seva petició a Javier Camarena, “Una altra vegada, una altra vegada!”, clamava un espectador la nit de dimarts al Liceu , sol·licitant la repetició de l’ària dels nou dos dels pit, ‘Ah, mes amis …! de ‘La fille du regiment’ de Donizetti. Era una reposició de la mateixa producció de Laurent Pelly que va captivar al teatre el 2010 amb Juan Diego Flórez com a protagonista, però el vol del tenor mexicà elevant-se a l’estratosfera de les seus sobreaguts havia provocat una d’aquestes sacsejades que tan sols estan a l’abast de els grans de l’òpera.

Camarena  ho havia tornat a fer. En el seu retorn al Liceu despres del seu triomf, fa dos mesos, com a Duc de Mantua, va repetir amb el vodevil de Donizetti la mateixa gesta que va protagonitzar al Teatre Real el 2014, el mateix any que el cantant va passar a la història del Met al bisar l’ària de Ramiro de ‘La Cenerentola’. El cantant de Xalapa tornava amb el paper de l’entranyable tirolès Tonio, el camperol que ingressa a la companyia de l’exèrcit francès per conquerir l’amor de Marie. L’intèrpret va desplegar una altra vegada el seu art canoro i una imponent vis còmica en un paper que sembla fet a mida per ell.

Al davant tenia la soprano navarresa Sabina Puértolas, pletòrica en els seus agilitats, amb impecables aguts encara que una mica mancats de volum i dotada d’un brillant dinamisme teatral que li va fer completar una gran actuació. Mai està parada. Es mou d’un costat a un altre de l’escena. Planxa, estén la roba, desfila i dóna sempre la rèplica amb hilarant efectivitat

Els dos protagonistes estaven exultants poc després de la funció. “Ha estat molt especial”, va destacar un tenor acostumat a superar aquest repte. De qui s’ha acordat aquesta nit? “Per al mestre Kraus, que va ser el que em va incitar a cantar aquesta ària després d’haver sentit un enregistrament seva”. I també va rememorar l’empremta que han deixat en aquest teatre “llegendes com Domingo, Carreras, Pavarotti, Bergonzi, Aragall i tants altres”.

Puértolas, que només havia interpretat el paper de Casa a Jerez, però amb una producció menor, tenia encara l’adrenalina posada. “Era molta responsabilitat tant pel que t’exigeix ​​el muntatge de Pelly, que t’obliga a estar en constant moviment com per cantar al costat d’un artista tan gran com Camarena, que et impressiona no només pel seu talent sinó també per la seva humilitat” . El tenor no s’aventura a dir quantes vegades tornarà a bisar aquesta ària al Gran Teatre a les cinc funcions que queden fins al 29. “Dependrà del públic”, proclama somrient, però està molt disposat a repetir l’experiència.

El cantant es va mostrar molt satisfet pel resultat del conjunt de l’espectacle i per la seva versió de l’ària que considera la més difícil de l’òpera, ‘Pour em rapprocher de Casa’, en què arriba després de diferents oscil·lacions a un re bemol, mig to més alt que el de ‘Ah, mes amis ..’ i en la què es va mostrar realment lluminós.

En l’artefacte còmic de Pelly, amb personatges perfectament caricaturitzats, es desenvolupen correctament Simone Alberghini (un tendre sergent Sulpice) i la veterana Ewa Podles (Marquesa de Berkenfield i mare de Marie), superant amb taules els problemes d’una veu que ja ha donatr el millor de si . Molt ocurrenti el gag amb ‘Rosó, Rosó’ en l’escena de la lliçó de música. Va ser també molt aplaudida una esvelta Bibiana Fernández (Duquessa de Crakentorp), que va exhibir elegància i presència escènica en el seu rol de l’estirada aristòcrata.

Superb el cor, sobre tot en els ben coordinats i marcials moviments de la soldadesca i en el encertat cant coral, i discreta la direcció de Finzi al capdavant de l’orquestra. Molt recomanble..