Pere Riera és un dramaturg que construeix bombes emocionals, des d’una aparent comèdia de tresillo. És cert que la situació de La dona del 600 és molt fàcil de seguir. Els flaixbacks s’entenen de seguida amb el codi del la sintonia sonora i la picada d’ullet dels llums. La situació és tant còmica com grotesca. Però, per sobre de tot, s’hi respira l’amor de les dues filles i el pare (i el gendre, és clar!) i la tendra emoció quan recorden una mare amb una personalitat tant insòlita com afable.

Els actors posen l’ànima en aquests personatges vulnerables, que s’estimen i, a vegades es fan mal sense voler. La situació viu una muntanya russa que permet anar identificant-se, ara amb uns personatges, ara amb els altres. Hi ha un volgut equilibri perquè capfilla sigui la vencedora moral d’aquest combat. Perquè, si el títol enfoca amb la mare (Mercè Sampietro, persuasiva) morta tres anys enrere i que identificava el seu 600 amb la llibertat i el pare (Jordi Banacolocha, divertit i decidit però també ensenyant un profund dolor que emociona) és el responsable de la clau de la trama són les dues filles les que acaben sent hegemòniques a l’escena (una aventurera i despreocupada Àngels Gonyalons i, sobretot, una hiper-responsable ofegada en les petiteses Rosa Vila). Per últim, l’aparició del gendre, o exmarit, (Pep Planas, eficaç, necessari per a plantejar les subtrames) revela un nou cau de secrets inofensius, però reveladors.

Pere Riera diu que fa obres molt simples. Aixo no vol dir que no tinguin moltes capes iemocionals (Barcelona, Red Pontiac, Infàmia, Lluny de Nuuk, les uneix la bomba emocional que esclata ben profundament) Però al costat d’aquesta trama que es desplega sola (a partir d’una idea molt ben pensada), l’obra va guanyant matisos en l’espai (com la música, que ressona per la ràdio en so de cobla amb peces com Un núvol blanc de Lluís Llach o la cançó més ye-ye i folclòrica de la transició). Riera deixa que els seus personatges diguin barbarismes (rapapolvo, marmotreto…) i,sí, deixa pel final, un cop d’embrague final, que li dóna la sensació de plenitud. La foto de la mare, tant visible en les parets d’aquest pis empaperat guanya volum en forma de vehicle que encén les llums i somriu,”ja som aquí, ja hem tornat”. Previsible, no podia haver un final diferent, no deixa de ser preciós.