Net com una patena, brillant, amb gairebé tots els complements a lloc, el «Confit» impressiona l’espectador des de dalt de l’escenari igual que a la filla que se’l troba enmig del menjador de la casa dels pares. Què hi fa un 600 en una llar transformada gairebé en taller mecànic? Al primer moment, un no pot parar de pensar en què està a punt de viure una «crònica de la veritat oculta» de Pere Calders portada a l’escenari amb una escenografia espectacular de Sebastià Brosa. Però no, el toc de surrealisme inicial, a més de ser l’esquer perfecte per arrencar la funció, dona pas a una història que transita perfectament entre la comèdia i el drama amb un gust de costumisme tan real com la vida mateixa. 

El pols dramatúrgic ben temperat de Pere Riera torna a engiponar un clàssic, és a dir, un text de diàlegs perfectament construïts i que arriba al públic a través de l’emoció. L’acció transcorre en el nucli familiar més íntim, igual que ho va fer a Barcelona. Ara bé, si llavors el terror de la guerra civil i els dies dels constants bombardejos que va patir la ciutat el març de 1938 eren el teló de fons i marcaven clarament el desenvolupament de l’acció, a La dona del 600 el context se sintetitza en el cotxe, objecte que forma part de la cultura de diverses generacions durant el franquisme dels anys del «desarrollismo». I ho fa des del punt de vista de la vida privada, on «Confit» és el símbol de l’absència d’una mare que va morir fa tres anys. (…)

Riera dirigeix el text amb naturalitat i té l’encert de comptar amb un repartiment que ofereix un treball sincer i acurat. Jordi Banacolocha ha construït en Tomàs un dels millors personatges que li recordem, divertit en la justa mesura per entomar el dolor de la pèrdua, amb aquella conservada autoritat de pare que alhora sap que s’ha de deixar cuidar com si fos un nen i amb l’energia ideal per dialogar amb Mercè Sampietro, la dona del títol que es fa present en poques ocasions, però definitives. (…) El duel entre germanes, una de les subtrames que dona més joc de l’obra, Rosa Vila (Pilar) i Àngels Gonyalons (Montse) és convincent perquè l’autor no ha concedit a cap de les dues sortir-ne vencedora. (…)Per la seva banda, Gonyalons resulta còmodament pletòrica a la pell d’una metgessa sense fronteres. Finalment, encertat també Pep Planas com a gendre, oferint distància i complicitat a parts iguales en aquest Manel desconcertat per la situació que està vivint.