La rous (Rosa Díaz) és una directora que li agrada refugiar-se en petites trames personals. Ho va fer amb la mare (Hilos), amb l’avi (La casa del abuelo) i en la incertesa d’una guerra (Refugio). Ara, amb Campi qui pugui fa la versió catalana de La casa más pequeña de Yalerku teatro). Aquesta companyia catalana, que alterna el carrer (Pigs, Asteroid…) amb la sala (Camí a l’escola) demostra una sintonia íntima en la posada en escena.

La casa més petita explica de les estretors que les guerres provoquen en la intimitat de les famílies. de com els pares envien les filles fora de l’amenaça militar i com aquestes, cansades de viure en un campaments de refugiats (cases de plàstics) decideixen sortir del camp i fer vida en edificis mig abandonats. així és com es troben les dues protagonistes i, tot i la desconfiança de l’okupa, acaba acollint-la i protegint-la perquè s’identifica amb la vulnerabilitat i el desig que els pares la vagin a buscar, com qui torna de colònies. De fet, aquest és el destí de molts nens republicans durant la Guerra Civil com recullen muntatges com Los niños oscuros de Morelia o, darrerament, Winnipeg.

El muntatge respira la innocència ingènua de la petita, les ganes de controlar i de veure’s que pot defensar-se de la gran. I de l’amargor per la gana, les incomoditats i la incertesa. La seva versió en clau de mim seria la de la Claire Ducreux, Refugiada poètica. Les actrius juguen i empatitzen amb el públic des del primer minut. La peça encongeix el cor als pares i també a la canalla però té la suficient sensibilitat per no aclaparar, per donar un bri d’esperança, de capacitat de sobreviure en aquesta societat que els ha expulsat desentenent.s’hi, com aquell Ivan i els gossos, de l’era russa postIeltsin.