Agost, mes de Lorca. Per això, en plena sequera teatral durant aquestes quatre setmanes, dues obres, dues, que recorden al gran poeta assassinat. La primera, “Bodas de sangre” transgressora, mostrant fins i tot el funeral que Lorca mai no va tenir. I la segona, “La casa de Bernarda Alba”, necessària. Un dels seus grans mèrits: encara que ja l’hagis vist una –o dues-centes– vegades, “Bernarda Alba” t’arriba i molt. No et canses de tornar a veure.la, per què sempre et colpeix la seva intensitat, la seva duresa, i a sobre pots jugar a descobrir els detalls que abans t’han passat desapercebuts. 

Un altre mèrit: tenim l’oportunitat de comprovar el Lorca madur i premonitori, que ja en el seu dia va definir l’obra com “el drama de les dones dels pobles d’Espanya”, i que ara, traslladat als nostres dies, és encara més actual: cinc fills castrades per la dictadura de Bernarda, un autèntic mascle alfa que abusa d’elles, les reprimeix i les colpeja físicament i verbalment. 

I encara un altre! la interpretació de la mateixa Bernarda: deu n’hi do l’exhibició de Consuelo Trujillo i la relació amor-odi amb la seva fidel (o no tant fidel) criada Poncia, una superba Rosario Pardo. Quin duel a l’escenari! I sense oblidar a altres grans actrius, com ara Ana Fernández o Ruth Gabriel. I tot això esquitxat amb parets que ho escolten tot, rumors, gelosies, angoixa, sexualitat, el soroll del cavall de Pepe el Romano…i sobretot les mítiques simbologies que presideixen l’obra: la calor, el negre (de dol i repressió), el blanc i el verd (la llibertat, el desig….). 

Magnífica, doncs, aquesta “Caa de Bernarda Alba”, sòbria, sense fissures; tot plegat, per redescobrir (o qui no ho hagi fet, per descobrir) Federico García Lorca.