En el 85è aniversari de l’afusellament de Federico García Lorca, una nova versió de La casa de Bernarda Alba s’ha presentat al Teatre Apolo de Barcelona dirigida per José Carlos Plaza, que precisament ja hi va ser amb la mateixa obra el 1984. El director ha revisat l’obra amb el màxim d’essencialitat, no només pel que fa a la dramatúrgia i la concepció escènica, sinó també reduint alguns dels personatges secundaris.

Encara es recorda aquí una de les últimes versions de l’obra, la de Lluís Pasqual al Teatre Nacional de Catalunya, el 2009, amb un repartiment endolat de cap a peus d’una trentena d’actrius amb tots els personatges i amb el duel interpretatiu entre Núria Espert i Rosa Maria Sardà.

Probablement la grandiositat del Teatre Apolo del Paral·lel —una de les platees més grans i clàssiques de Barcelona— no ajuda a copsar l’essencialitat que vol transmetre el director, que hi és, però que queda força engolida per un espai que sembla més aviat fet a mida per a grans musicals i no per a drames íntims.

Darrere de la història tràgica de La casa de Bernarda Alba ressona la poètica de García Lorca en una de les obres de l’autor més compromeses amb el seu temps i la seva societat. Bernarda Alba és un personatge, interpretat per l’actriu Consuelo Trujillo, d’aquells que “amb la cara paga” i amb el bastó sempre a punt protagonitza un tàndem interpretatiu d’alta volada amb el personatge de l’actriu Rosario Pardo, la vella criada Portia, la que coneix tots els racons i els secrets de la casa.

L’obra té una construcció arquitectònica que travessa tot l’embigat d’una època i d’una societat. La potència matriarcal en un ambient rural dels anys trenta del segle passat, la distància dels homes, els del poble, els segadors temporers, sempre fora de la casa, fins a l’extrem que fins i tot Pepe el Romano, que és l’únic personatge masculí amb dret a entrar-hi, també n’és absent. I al voltant d’aquesta frontera homes-dones, hi ha també la cuirassa de les aparences, de la hipocresia, de la bombolla tensa entre rics i pobres, de la vena als ulls davant els fets evidents.

Silenci! El crit esgarrador de García Lorca en boca de Bernarda Alba tapa dins a casa el que el carrer demana que es tapi amb el linxament de la dona que ha traspassat els límits morals establerts. El drama de l’obra ha estat vist durant molts anys com el retrat d’una societat ja superada. No és fins ara que s’ha constatat que no és així, que encara hi ha moltes “Bernardes Albes” arreu del món on el fonamentalisme és també negre, endolat, ple de silencis i tancat sota el forrellat inexpugnable de les seves cultures. (…)