Victoria Szpunberg (Amor mundi, La marca preferida de las hermanas Clausmann, La màquina de parlar, Boys don’t cry) fa servir un joc de mans ben shakesperià en aquesta adaptació de La Casa de Bernarda Alba per ràdio-teatre amb il·lustracions: Si Shakespeare, a Otel·lo, encimbella Yago (el seu confident), la dramaturga decideix donar la veu de narradora a l’empàtica i justa Poncia: el seu sentit comú permet llegir millor els conflictes i trobar-hi alternatives. En aquesta casa tancada, de dol i penúria imposada, Lorca hi va mantenir un aire indòmit, l’àvia Maria Josefa, que en una tisorada com la que obliga el projecte seria molt fàcil d’eliminar. Però Szpunberg la manté i, de fet, li dona el fil que li permet sortir d’aquest bucle malaltís (que també elogiaria l’autor) com si traci el to de les il·lustracions, tant enigmàtiques, com poètica és la veu de Lorca.

Si, fa uns dies la iniciativa anterior del Lliure (El gegant del pi) convidava a escoltar-ho amb els ulls closos, ara la il·lustració sensible d’Anna Yael acompanya una narració que parteix del clàssic presentant els dramatis personae de l’obra alguns, ni hi apareixen en l’adaptació, finalment i que s’atreveix a volar amb un final compatible amb el que va escriure Lorca el 1936, evitant-ne donar-li el llast del vers però suggerint-hi tota la intenció dramàtica.

Com s’interpel·la a una criatura (està pensada per a partir d 9 anys) amb aquest drama d’enveges, amors i infidelitats? Szpunberg ho fa, probablement, des de l’observació familiar. Detectant (o recordant) el gust per accedir als llibres per a adults, que es guarden en estanteries altes. és en un moment de distracció, i ajudada per un tamboret, que la nena va rellegint els actes d’aquest drama. L’actriu Antonia Jaume (que ha intervingut en peces com F.R.A.U., Sol solet o La Rambla de les Floristes) o (i els efectes sonors) multipliquen les veus de la narració de l’original. Que es va salpebrant amb demandes inquietes, nervioses de la nena (amb por de ser descoberta pels pares, una altra vegada…)

La versió esquiva el final tràgic (com també ho farien els pares per no donar mes ombres de les necessàries a la curiositat d’un fill) i perquè ningú pensi que, veient aquesta càpsula ja pot entendre la complexitat i profunditat dels personatges i les seves accions. La peça, doncs, utilitza elements teatrals per a convocar als més menuts a veure’n una versió escènica presencial.