Prepareu-vos a
travessar el bosc de la mà de la Caputxeta. Té una caputxa vermella,
efectivament, però, sobretot, la seva caputxa és galàctica. Perquè el viatge
que ens proposen els Insectotròpics és ben lluny de la Terra, de la tradició. La
caputxeta insectotròpica farà un viatge virtual (i, alhora, molt real) i
psicodèlic i hipnòtic i psicotròpic i delirant. L’àvia… Ai, on para l’àvia!
Quan la nena arribi a casa de la seva iaia li hauran passat tantes coses que
entendrem
perfectament els comentaris (llunyans, llunyaníssims d’aquesta versió) del
conte infantil.

És el que té
travessar el mirall i descobrir qui és una persona en realitat. El missatge no
és, ben mirat, molt diferent de l’original
conte de fades: la
nostra protagonista
recorrerà un bosc que és un passadís, un laberint, mil portes que s’obren i es
tanquen, un mirall. I caurà en la temptació del llop. Escoltarà la música del
llop. Descobrirem, com canta Serrat, una de les grans mentides infantils: “què
menja el llop”.

Estem parlant d’una obra de
teatre. Estem parlant d’una performance. Estem parlant de videoart. Estem
parlant de música
electrònica. Estem parlant d’un work in progress. Estem parlant d’Insectotròpics, que ens
descol·loquen i ens captiven amb la seva forma de fer art. Una combinació de perspectives que ens mostra tota
una col·lecció de disciplines en directe permetent-nos triar el punt de vista que més ens atrapi. A l’escenari, l’actriu única, filmada en directe per una càmera, amb un rerefons en una pantalla i una taula on dos insectotròpics es dediquen a “tunejar” la realitat fent-la totalment virtual. Tot, alhora,
projectat sobre una pantalla principal sobre la que es multipliquen i es solapen imatges d’allò més
al·lucinants.

En tot aquest in crescendo multisensorial,
l’espectador esdevé tan
protagonista de l’obra com la pròpia
Caputxeta. És part del llenguatge i la manera de fer les
coses d’aquest grup caòtic i genial. El públic mira el
que vol en cada moment:
triar ara la part audiovisual, ara la part sonora, la gràfica, l’actoral… Està
tan atrapat al laberint del
llop com la pobre (o feliç, per
fi) Caputxeta.

Cal, però, que l’espectador sàpiga que el que li
espera és marca de la
casa.