Jordi Oriol rebateja el seu lloat La caiguda d’Amlet ara amb La caiguda de l’H (versió muda). Per fer-ho no s’estalvia ni una sola lletra. Sí que es guarneix, en un primer instant, amb una jaqueta. Es muda. També revesteix l’actuació ben acomboiat pels seus companys del col·lectiu Indi-gest. El seu joc de paraules l’apropa a l’univers lúdic i rimat de Josep Pedrals, a la cantarella surrealistament lúcida d’Accidents polipoètics. La seva obsessió per la deconstrucció lèxica l’agermana amb Màrius Serra. Oriol s’entossudeix en trobar noves sonoritats desmembrant les arrels dels mots impúdicamnt, sense avenir-se a les raons filològiques. Però més enllà del devessall de paraules, Oriol mostra un Hamlet adolorit. Desubicat. Que no sap on guarir-se en descobrir, gràcies a l’esperit del pare mort, que la seva mare els traeix. Aquest Jordi Oriol no és amable i còmplice. És profund com un pou sense fons. I, arraconat el distret joc lingüístic, centrar-se en aquell dolor és descobrir una tragèdia que no troba consol, més que en la mort. Bo i confiant que trobi un fons enclotat tres metres sota terra.