La caiguda de l’hac no decau. No cau. Puja. I
puja. Pu i ja: puja. No sé per què. Sí ho sé. O no ser… En fi, és impossible
emular el Jordi Oriol jugant amb les paraules, exprimint-les, assaborint-les en
un monòleg… “No, no és cap monòleg”, ens dirien els músics (seria un
“conyàs”, com se li escapa al clarinetista); un recital… “Ni de conya,
parlant de conyassos”, dirien ara; un concert… “Tampoc cal passar-se…”; un
cabaret… “poc sexy, per ser un cabaret”…; un discurs… “Prou, prou…”. La caiguda de l’hac ho és tot. Monòleg,
recital, concert, cabaret, discurs però, per sobre de tot, teatre: Jordi Oriol
ha escrit un text memorable (impossible de reproduir, però memorable) i li dóna
vida amb un treball impecable com a actor de teatre. (…)